Si el temps és tan important, no sé què faig aquí perdent-lo. Seria més sensat arraconar l'ordinador i sortir al carrer a caminar, deixar de llegir missatges inútils a les xarxes, de veure per tercer cop la mateixa pel·lícula, de fer una cua massa llarga per comprar una fotesa. Si el temps és escàs, i tu ets tan important com em penso, no sé què faig aquí llegint aquest grapat de libres que no tenen prestatge assignat, i que remiro amb l'esperança de trobar-hi les paraules precises, les que cerco des de sempre per entendre de què va tot plegat. Per això escolto, llegeixo i converso entre aquests camps sembrats i lents, per aprendre alguna cosa que m'hi ajudi. Després d'aconseguir-ho correria amb el cor bategant al teu costat per explicar-t'ho, és clar. No em puc imaginar esbrinar-ho i no dir-t'ho, tot i que bé podria ser que t'estimessis més no saber-ho. Si el temps passa volant, i tu ets tan important, què fem parlant de les històries dels altres com observadors covards.
Necessito saber tantes coses, coses que no entenc i que em tallen la respiració, com per què em fa por la nit tot sovint. O per què em fa por el fet de tenir por quan cau el dia, i tot canvia i es fon a negre i la foscor em cau al damunt i em vesteix de dol i se'm filtra a dins per una orella, entre les ungles i el tou dels dits de les mans, quan agafo aire. Corre l'aigua de la dutxa, sonen les tecles del piano, un nen xiscla d'alegria. Per què hi ha caçadors que maten animals per plaer. Per què hi ha qui té a casa gossos massa grans que no treuen mai a passejar. Per què hi ha qui condueix cotxes que no sap aparcar. Per què hi ha qui té tres cases i qui no en té cap. Per què les famílies han de fugir de les ciutats per anar a viure al camp. Per què la tecnologia ens genera tants maldecaps. Per què la soledat és una malaltia. Si tots els pares i les mares repetim les mateixes frases, per què no canviem les circumstàncies que les originen. Per què els homes i les dones velles s'assemblen tant. Per què podent sumar i multiplicar, restem. Un amic em va dir un dia que actuem pensant que viurem per sempre perquè, si no, no faríem res. Qui aniria a treballar si fos l'últim dia? Jo t'abraçaria i esperaria que arribés l'hora. Si em perdo un dia com el d'avui no passa res, però si me'n perdés molts de seguits desapareixeria un tros gros d'aquesta història, l'esquerda es faria gran i profunda i les absències esdevindrien impossibles de reomplir. Els dies són com els explica el meu fill petit quan li demano com li ha anat: «Depèn del moment. Una estona he estat trist; una altra, enfadat, i una altra, feliç».