Una abstenció de rècord. Aquest ha estat un dels titulars més repetits al vespre i als dies següents a les eleccions del 14-F. Un 53,56% d'abstenció, més de la meitat dels 5.368.881 catalans amb dret a vot van optar per desentendre's de la composició del Parlament i, de retruc, del President de la Generalitat. Sense entrar en el debat sobre les raons de l'abstenció, val la pena recordar el molt que ens ha costat als ciutadans que vivim a l'Estat espanyol poder votar.
Alguns episodis que poden semblar anecdòtics no amaguen una realitat dura, per exemple que fou el dictador Primo de Rivera, el 1924, qui va autoritzar el dret a votar a la «mujer casada y la mujer prostituta», tot i que mai va convocar eleccions. Una manera d'aparentar democràcia. També ho feia Franco, això d'aparentar, rebaixant, primer als 21 i després als 18 anys, l'edat electoral, per votar en un fals sistema democràtic, el dels referèndums del 1947, sobre la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado que restaurava la monarquia i es nomenava Franco cap de l'Estat; i el de 1967, per aprovar la Ley Orgánica del Estado, una suposada Constitució.
També es feia votar els espanyols per escollir els representants dels anomenats tercios familiars, municipals i sindicals. L'any 1960 es van celebrar eleccions sindicals a Carbones de Berga SA, l'empresa més gran del Berguedà; els miners van votar amb «gran entusiasmo», segons la premsa de l'època. A l'hora del recompte, en força paperetes figuraven candidats oficials proposats per l'empresa: Sophia Loren va tenir molts vots i també una bellesa local, Lissete, «la noia del Cofiné», el practicant de l'empresa que gairebé igualà en vots l'actriu italiana. Mossèn Josep Armengou ho explica en les seves memòries:
«Estrelles de cinema i asos futbolístics han estat afavorits llargament. Una papereta deia «Quiero que gane el Madrid» -pobre infeliç- i coses si fa no fa, demés de moltíssimes que es desfeien en insults, els més grollers contra el règim i els seus prohoms. Khruixtxov i Fidel Castro també van tenir molts vots. Els sindicatos verticales es riuen del poble, però aquest els torna la pilota».
Una anècdota que no amaga la realitat d'un sistema antidemocràtic d'influències profundes traspassats més de 40 anys de la seva fi. La història recent de l'Estat espanyol és la d'una feble democràcia, amb intents de cop d'estat que encara no sabem per què no van reeixir, de valors poc sòlids, que es volatilitzen quan arriben les recurrents crisis econòmiques i socials, i es transformen en abstencions en les diferents eleccions. Un estat, els poders del qual repeteixen constantment que som una democràcia consolidada, al temps que mostren tenir la pell democràtica molt fina, molt irritable.
Jo entenc l'abstenció com una manca de compromís amb els valors democràtics, que no és el mateix que el sistema democràtic que defensen els poders de l'Estat.
