Hi ha qui s'esparvera pels aldarulls per l'empresonament de Hasél i qui creu que encara s'han cremat pocs contenidors. Jo, ara, escric com un periodista que torna a la redacció amb restes al cap i sobre la roba dels ous llançats en una mobilització en suport del raper. Així que imagineu-me escrivint amb una closca d'ou al cap com una mena de Calimero (per als més joves cal recordar que Calimero era un dibuix animat d'un pollet negre que duia una closca d'ou al cap com si fos un casc). Les restes d'ou que em van caure a sobre no anaven adreçades a mi, sinó que vaig ser un efecte col·lateral, com quan he tornat a la redacció tacat de pintura o amb cops de la policia o dels manifestants. Els periodistes no acostumem a ser l'objectiu, però com que hi ets, perquè hi has de ser, a vegades passen coses. Tornem a Calimero. Es dona la circumstància que en argot militar ´Calimeros' són els policies militars amb casc blanc, per la similitud amb la closca d'ou que encara cobria el cap del pollet. Suposo que també pel menysteniment de reclutes i soldats cap als que havien de vigilar-los. Calimero deia coses com: «Ningú no m'estima, perquè soc petit i negre». Era un ingenu que, literalment, acabava de sortir de l'ou i se sorprenia de les injustícies de la vida: «Això és una injustícia!», exclamava.
Ja que heu imaginat el periodista com a Calimero-escriptor fem un pas més i imaginem els antiavalots amb casc blanc queixant-se de la pintura, els objectes, els cops i el menyspreu del que són objecte i cridant amb la closca d'ou al cap: «Això és una injustícia!». I fem el mateix amb els manifestants. Imaginem-los a tots amb closques d'ou al cap. La gent no es mobilitza per gust, sinó perquè no té més remei. És el cas de les mobilitzacions de la PAH, per exemple. Però també de les independentistes. Mentida! Diran molts. Sí que hi ha alternativa! Hi ha qui interpreta que la mobilització actual per Hasél és pura pirotècnia, mentre que per a d'altres és la conseqüència de la gota que fa vessar el got. Amb tanta precarietat social i corrupció institucional, anar fent desfilar cap a la garjola per delictes vinculats amb la llibertat d'expressió és ja l'última frontera. Com amb el moviment independentista, l'Estat no va ser conscient -o li va resultar indiferent o no va ser capaç de maniobrar- per evitar que moltíssima gent sentís que estava entre l'espasa i la paret, entre la closca d'ou i el casc de combat. Hi ha massa gent en àmbits de poder amb el casc posat que no els deixa escoltar els Calimeros que criden: «Això és una injustícia!».
