Cada quatre anys algú escriu que el món sencer hauria de poder votar a les eleccions presidencials dels Estats Units, atès que el resultat sol tenir conseqüències planetàries. La matinada del recompte hi ha catalans que no se'n van a dormir fins que es divulguen els resultats. Les incerteses que han envoltat la victòria de Joe Biden han estat seguides per molts manresans amb més interès i passió que les negociacions del 2019 entre ERC i Junts per decidir l'alcalde de la ciutat. I quan Barack Obama va aconseguir el primer mandat, des dels cinc continents va alçar-se un clam d'il·lusió en totes les llengües que deia: «Hem guanyat!». El cert, però, és que només els ciutadans dels Estats Units tenen dret a participar en la votació: 239 milions d'electors en un planeta que s'acosta als vuit mil milions d'ànimes. I d'aquests electors, entre un terç i la meitat se solen quedar a casa. Cada quatre anys, el món sencer està pendent de la decisió d'un dos per cent dels seus habitants. Avui, diumenge, milions de catalans estarem pendents del que decideix un cens integrat per 112.290 persones, que és el nombre de socis del Futbol Club Barcelona amb dret a vot en les eleccions a president de l'entitat. En les tres darreres edicions la participació no va superar el cinquanta per cent; aquest cop, amb la pandèmia limitant la mobilitat, ja veurem què passa. El Barça és un club esportiu, i la llei diu que els presidents dels clubs esportius els trien els socis: res a dir. Però el Barça també és «més que un club», i aquest escreix implica una part molt important de la població de Catalunya. Per cada soci que voti hi haurà desenes d'aficionats que voldrien incidir en el resultat. I com a les eleccions americanes, ens podem preguntar si el president del Barça no l'hauríem de triar entre tots els catalans. Però, ben mirat, això significaria incloure en el dret de vot els seguidors de l'Espanyol i del Madrid, que ves a saber amb quines perverses intencions no l'utilitzarien.
