Parlar amb el dimoni és una cosa molt seriosa. Hi ha ciutats que es presten a això. Els alquimistes i erudits de la màgia negra van escriure durant l'edat mitjana tractats iniciàtics que suggerien un triangle tenebrós. Lió, Torí i Praga com a urbs originàries d'un mal primitiu. Una forma geomètrica que els estudiosos en les ciències ocultes volen relacionar amb les forces tenebroses. I en el centre de tots aquests camins, Munic.

Pensava en aquestes històries amb una mescla d'escepticisme i suggestió. El mal em va enxampar desprotegit. L'escenari hi ajudava, per descomptat. Era a l'interior de la catedral de la Nostra Senyora de Munic. És un edifici sobri, l'exterior del qual podria confondre's en dies de boira amb una construcció industrial de final del segle XIX. Feta sencera de maó marró, les seves dues torres esquincen el cel de la ciutat amb una simetria desconcertant. Les cúpules que coronen les altures adquireixen un color plomís, en les tardes de pluja, que sol ser sovint. Però el principal factor que converteix la catedral en un lloc fosc és, literalment, la seva falta de finestres. Per contrarestar les ombres, les altes parets de l'interior estan pintades de blanc, allunyant-se de l'estètica medieval que podríem trobar en altres catedrals alemanyes. La culpa va ser d'un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial, que va destruir tot l'interior.

No és un gran escenari per començar una crònica de viatges sobre Munic, però en aquella tarda de març havia enfosquit d'hora. Era assegut en un banc lateral mentre els turistes entraven i sortien per les capelles buscant reis bavaresos. En aquell moment, vaig observar una noia que es detenia en un punt exacte. Mirava constantment al terra. Em vaig aixecar davant la curiositat que va despertar en mi aquell gest atzarós. Quan vaig arribar al seu costat vaig comprovar que en el paviment hi havia impresa una petjada d'una grandària humana. Seria la d'algun sant en la seva predicació pels boscos bàrbars? Aviat es va formar un grup d'interessats al meu voltant.

La petjada del dimoni (o Teu- felstritt) és una llegenda que fa més atractiva la visita a la catedral de Munic. Almenys per als iniciats. Jörg von Halsbach va ser l'arquitecte que va dissenyar el temple i que va aconseguir enganyar el diable per erigir una construcció sense finestres. La petjada del mal es va produir quan Llucifer va deambular sorprès comprovant que la foscor de l'interior sumia, en efecte, la pròpia bèstia en el temor. Ara, els turistes es fan fotos i proven fortuna per si fan la mateixa mida de peu que el Príncep del Mal. Tot un repte.

Quan vaig sortir de la catedral ja havia enfosquit del tot, com si ens acompanyés la volta de la catedral de la Nostra Senyora en el cel. Vaig lliscar cap a la Marienplatz, caminant entre cerveseries i restaurants que servien braó al forn, l'especialitat muniquesa. A l'altre costat del riu Isar, a pocs metres d'allà, començava un altre pelegrinatge del mal. Aquest, menys poètic que l'anterior, situava la ciutat al marge de les llegendes infantils. Munic porta el pes feixuc d'haver estat un focus d'irradiació del nazisme. La Bürgerbräukeller en els anys vint era la cerveseria més gran de la ciutat. Es va convertir aviat en el cau dels discursos totalitaris que sembrarien el món, anys després, de cementiris. Hitler i Röhm, entre cervesa i cervesa, promovien un moviment que eliminés la humiliació del tractat de Versalles, que redimís Alemanya de la seva desastrosa derrota en la Primera Guerra Mundial i que legitimés el dret del poble alemany a dominar bona part d'Europa. Va ser en aquesta cerveseria on es va dur a terme el Putsch, el cop d'estat del 1923 i que va acabar en fracàs, però que va deixar les costures obertes de la República de Weimar.

Actualment, la Bürgerbräukeller s'ha convertit en un centre cultural modern. Però tornant a aquest costat del riu, entrem a la Marienplatz, el punt central de la història de Munic, una plaça que aviat complirà mil anys i representa el triomf de la religió catòlica en la columna presidida per la Verge Maria. A Alemanya, cada regió va viure la seva particular guerra entre protestants i catòlics, però Baviera es va mantenir fidel a Roma. L'amplitud de l'espai permet al viatger respirar en ple centre històric.

Però Munic no dona treva. A pocs passos més endavant, seguint la Residenzstrasse, una avinguda sòbria plena de palaus neoclàssics, arribem a l'Odeonsplatz, un dels racons més dramàtics de la ciutat. Davant de l'església dels Teatins, d'un barroc més agradable que la catedral, es troba la Feldherrnhalle o lògia del Mariscal. L'edifici recorda la Florència més sofisticada de la Signoria, però el viatger no es deixarà enganyar. Va ser construït a mitjan segle XIX. Allí es va anunciar al públic, el 1914, que Alemanya entrava en guerra.

En una fotografia explotada pel nazisme, s'observa un joveníssim Adolf Hitler esclatant en goig. Se sospita de l'autenticitat de la instantània.

Però el lloc està tan relacionat amb Hitler que avui dia és impossible mirar cap a un altre costat. També va ser el final del Putsch del 23. Entre les arcades, la policia va dissoldre la manifestació a trets, i va matar 16 militants nazis que la propaganda del règim va convertir en màrtirs en arribar al poder. Hitler va ser detingut i enviat a la presó, on va escriure el Mein Kampf. La resta de la història és de tots coneguda. En l'Odeonsplatz ja no queden petjades del que va significar en els anys trenta.

A Munic ningú tem al diable de la catedral. I amb raó.