Em va costar molt, però molt, acostumar-me a dir bústia. No en sabia, no em sortia. Jo era més de dir «busson», dit així que sona popular. I a casa teníem busson i l'obríem -ara que ningú em sent, puc confessar que m'havia especialitzat a obrir les bústies de casa sense clau, ficant els dits pel forat i fent moure la maneta- per recollir les cartes, i pels carrers n'hi havia un munt, de «bussons» de correus, on, ves per on, la gent anàvem a ficar-hi les cartes convençuts que, d'allà, algú les recolliria i les duria fins a l'adreça que havíem escrit damunt del sobre. I funcionava! Pura màgia. Primer eren grisos i després els van fer grocs. Sempre rodons. El dia que vaig intentar explicar a un dels meus fills que això de les cartes anava així em va mirar amb la mateixa cara que em va posar el dia que li vaig jurar i perjurar que jo havia viscut en una època de la història sense mòbils. No s'ho creia. I tu vivies sense mòbils? Sí, m'enviava cartes amb gent. Ai, fill meu... Amb els anys em vaig acostumar a dir bústia, però vaig fer tard perquè les bústies, de correus, van començar a tenir els dies comptats. I anar de menys. Però encara n'hi ha.
Aquesta setmana he llegit al diari que Correus està retirant bona part de les bústies que hi ha a la ciutat de Manresa. Encara n'hi ha? Intento recordar quants anys fa, més de 30, que no poso una carta dins d'una bústia. Els mateixos que fa que no veig ningú que ho faci, tot i que n'hi deu haver. Tampoc he ensopegat mai, però mai, amb el cotxe del carter/ cartera obrint una bústia d'aquestes i recollint-ne les cartes amb una saca. M'agradaria. Algú hauria de fer-ne un documental. Ficar una carta i esperar que el carter vingui a buidar la bústia, veure'l com s'endú la teva carta i seguir-la fins a l'adreça on has dit que l'enviessin. Algú ja està tardant a fer-ho. Jo me'l miraria.
Sempre m'ha encuriosit veure les cartes dins d'una bústia. Els entusiastes de les visites a la Manresa desconeguda podrien fer aquest tour de les cartes. Si no et refiaves de les bústies, sempre podies anar a Correus i... ai!... amb Correus hem topat.
Ara diran que és cosa de la pandèmia, i les cues de la pandèmia, però això no és d'ara, que és d'abans. Puc dir que m'he fet gran esperant-me en cues inexplicables dins l'edifici de Correus i que sovint, quan era allà dins, atrapat en alguna de les cues del temps, pensava, tan fàcil que ho tindries si haguessis anat a llançar la carta dins d'una d'aquestes bústies rodones que ara estan en perill d'extinció. Potser que ho faci, ara que encara hi soc a temps. Algú vol que li escrigui una carta?
