Àngela Margarida Prat de Serafí, més coneguda com «mare Serafina», va ser la manresana que al segle XVI va introduir l'orde femenina de les caputxines amb un primer convent a Barcelona. Filla d'uns pagesos del carrer Talamanca, casada sense ganes amb un maltractador, la viduïtat li permeté lliurar-se a la vocació religiosa amb energia i intel·ligència. Per què en parlo ara? Doncs perquè ahir era 8 de març i ella és la única dona incorporada a la Gal·leria de Manresans Il·lustres.

És important, aquesta galeria? Té una forta presència institucional perquè els grans retrats a l'oli dels seus homenatjats omplen les parets del saló de plens de l'Ajuntament i s'estenen per altres dependències. A més a més, periòdicament algun grup reclama i obté la incorporació d'una nova personalitat, quan se'n promou l'homenatge. Va ser el cas, fa ben pocs anys, del periodista Josep Maria Planes (1907-1936), a qui també li fou dedicat un carrer i dona nom a un premi. Abans havia estat afegit a la llista l'escriptor Joaquim Amat Piniella, expulsat i esborrat de Manresa pels vencedors de la guerra civil. Per tant, alguna importància sí que se li atorga al fet de formar-ne part.

La galeria va néixer a finals del segle XIX i la major part dels seus 26 components hi foren incorporats en les primeres dècades, dins l'esperit d'exaltació històrico-patriòtica del moment. Després va decaure i les novetats es van espaiar molt. Que fa més de cent anys una galeria d'il·lustres fos quasi totalment masculina, i que l'excepció fos una religiosa retratada en èxtasi místic, formava part de la normalitat. Que totes les darreres incorporacions hagin estat també masculines ja no ho és tant. Però ha estat així: abans de Planes i Amat s'hi havien afegit Joaquim Sarret, Leonci Soler i Ignasi Puig. Aquest és el balanç de les darreres cinc dècades. Si els grans quadres dels il·lustres han de continuar decorant la sala més institucional de la Casa Consistorial, caldrà fer un replantejament. Igualar o desmuntar.