No és cap secret ni novetat que des del punt de vista urbanístic, de l'organització de l'espai urbà, Berga és un desastre. A cada bugada, a cada ocasió històrica per endreçar-se, perd un mitjó: no soluciona els problemes acumulats i en genera de nous.

En la penúltima disrupció, la de principi de segle amb la febre immobiliària, Berga va créixer, avall a la Font del Ros i a l'oest a l'antiga caserna, però no va aconseguir ni reviscolar el barri vell, ni endreçar la Rasa dels Molins, ni omplir -i aquí anava- la gran quantitat de solars buits escampats per tota la ciutat consolidada. En el millor dels casos aquests espais mantenen l'activitat prèvia (són horts), altres són simples no llocs, on no hi ha ni s'hi fa res, i uns quants, per vergonya de tots plegats, s'han convertit en abocadors d'escombraries. La proliferació de buits urbans i d'edificis a mig construir no és només un problema estètic, té moltes més implicacions. Com menys densitat urbana, menys comerç de proximitat, carrers més foscos i inhòspits i pocs desplaçaments a peu. La ciutat compacta, que no vol dir atapeïda, convida a passejar i a relacionar-se; la ciutat interrompuda incentiva l'ús del cotxe, l'activitat als polígons i que cadascú vagi a la seva.

A aquesta realitat hi hem d'incorporar, ara, un canvi de tendència conseqüència de la pandèmia i el confinament: la gent vol verd i aire lliure i s'ha disparat la demanda de cases i casetes amb una mica de sortida, de pati o jardí. I què tenim, a Berga? Molt solars per construir edificis alts que no ens fan falta i unes parcel·les, als Pedregals i a l'entrada sud, que en els 13 anys que han passat des de l'esclat de la bombolla no hem estat capaços de tornar a posar al mercat. Resultat: la gent que vol i pot comprar-se un xaletet o una casa aparellada se'n van a Gironella, Avià o Vilada.

Si Berga vol retenir i atreure classe mitjana ha de facilitar terreny on construir unifamiliars (sense fer créixer la taca d'oli!), ha de permetre blocs de pisos amb jardí comunitari i, sobretot, ha de millorar, i molt, la qualitat de l'espai públic. Aquí, hi ha coses que es poden fer ara mateix i amb pocs diners: com convertir les lletges cruïlles del carrer Lluís Millet en places, ampliar el parc de Lladó per l'antiga piscina o convertir el pati del costat dels Mossos (on hi havia l'institut) en un espai per al joc i l'esport. Altres mesures, en canvi, requereixen revisar un POUM caducadíssim i aquest és un procés llarg i laboriós.

I és que a l'administració tot és desesperadament lent, ja ho sabem. Però si penques, si t'hi baralles, si parles amb un i l'altre, si piques portes, si hi dediques estona.. a poc a poc la roda es mou i tard o d'hora (potser quan tu ja no hi ets...) passen coses. I això, ho sento, no s'aconsegueix ni amb mitges jornades ni amb sous justets. En política, i sobretot si parlem de la joia de la corona de la gestió municipal (l'urbanisme), estalviar surt car.