Encara hi ha algú al bosc. I tant com sí. Hi són elles. La Milica, la Nevenka i la Meliha. Dones que han viscut la pitjor foscor després d'una guerra. Les tres, de diferents ètnies, van ser violades per soldats fa més de 25 anys a la guerra de Bòsnia, les tres van ser retingudes durant l'embaràs perquè no poguessin avortar, les tres van parir. Dues no van voler veure els seus fills nascuts d'aquestes violacions de guerra, no els van acceptar. Expliquen que moltes dones que havien passat el tràngol com elles se'n van desfer. La tercera, va fer pujar el seu fill empassant l'amarga saliva d'aquell engendrament no desitjat. La Lejla, l'Ajna i l'Alen són tres nens oblidats de la guerra, que ara tenen 25 anys. Nens que han descobert de joves quina era la seva realitat. Nens compromesos, avui. Bòsnia, els països en conflicte com Croàcia o Sèrbia, Europa i els seus organismes les han i els han ignorat. La seva és una realitat que ha quedat amagada en aquell bosc. Ningú no les ha vist, ningú no les ha volgut veure. Mentre a Bòsnia encara se sentia el ressò dels trets, el Barça guanyava la seva primera Champions amb l'històric relat de Joaquim Maria Puyal: «La tocarà Stóitxkov, la pararà Bakero, la xutarà Koeman». A Catalunya també miràvem altres horitzons. Pocs dies després, Barcelona celebrava la gran festa de l'esport, els Jocs Olímpics. Explosions d'eufòria i una crida a la pau en aquell conflicte en la inauguració dels Jocs. La va fer qui era alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

«Encara hi ha algú al bosc» és una obra de teatre, però és també un document cinematogràfic i periodístic al mateix temps. És un projecte de denúncia i solidaritat. Una producció d'implicacions, dels autors, dels directors, de qui els ha donat suport i de qui els ha anat a veure al teatre. El projecte fa pocs dies que ha sortit del forn, però ha fet passos ferms des de l'inici. La proposta escènica és d'alt nivell i la interpretació absorbeix la duresa del relat i el trasllada a la platea. Els actors interpel·len el públic, sense esperar-ne resposta, però a mesura que la història va avançant, el relat va guanyant complicitats.

Fer teatre a Manresa, fer un Kursaal, té molt significat per a molts actors del nostre país (qui programa i qui manté viva la flama teatral s'ho ha guanyat a pols). El públic sol ser agraït, fins i tot algun dia generós en l'aplaudiment, però a voltes li costa fer l'agraïment final, aquell aixecar-se de manera col·lectiva de la butaca mentre els actors reiteren la salutació. Divendres, aquesta caixa de teatre va viure un dels seus moments. Compromís manresà contra totes les pors del poder. Avui, aquí, amb més sentit que mai.