Al voltant dels trenta anys, quan ja s'ha acabat el desenvolupament del cos, comença l'envelliment de les persones. Passen els anys i es van perdent facultats físiques, any rere any, fins a la mort. Mentrestant, però, es va acumulant experiència, coneixement i saviesa.
El temps va corrent, els anys s'acumulen, i les persones arriben a ser velles. En una societat que idolatra la joventut, arribar a ser persona gran és un esdeveniment percebut de forma negativa, que es vol ajornar inútilment. Però no serveix de res enganyar-se, pensant: «em mantinc jove» o «sóc jove d'esperit», perquè no deixen de ser foteses per a no acceptar la realitat.
Aquesta visió negativa de les persones grans es deu a l'existència d'uns estereotips socials que les relacionen, com si totes fossin iguals, amb malalties, dependència, lletjor, deteriorament mental, inactivitat, dificultats de moviment, pobresa... Aquesta imatge mental, completament falsa, és la base de prejudicis, de l'edatisme i de la visió pejorativa de la vellesa.
Fins i tot la manera de calcular l'edat en la qual s'esdevé vell/a afegeix negativitat a l'esdeveniment. N'hi ha que l'associen a l'edat de jubilació (a 64,52 anys, edat mitjana de jubilació l'agost de 2020), com si l'única utilitat de les persones a la vida fos la de treballar, d'altres la situen quinze anys abans de morir (a 68,58 anys, segons l'esperança de vida de l'any 2019), com si la vellesa fos únicament el preàmbul de la mort. Cap d'aquests càlculs, doncs, mesuren l'assoliment de la vellesa en positiu, en funció dels anys viscuts i de la maduresa aconseguida.
En realitat, però, l'arribada a la vellesa és molt positiva, no sols perquè és la constatació que s'ha gaudit d'una llarga vida, sinó també perquè s'ha tingut multitud de vivències i d'experiències, que permeten tenir més maduresa, més capacitat de relativitzar les situacions, de saber valorar el que és realment important i, en resum, de tenir més saviesa per continuar la vida.
Cada persona és diferent i, en arribar a la vellesa, pot deixar-se influir per la visió negativa, intentant defugir l'inevitable pas del temps, vivint mirant enrere, ple d'enyorança, i sense acceptar la seva realitat, amb la qual cosa viurà aquest període de la seva vida ple d'insatisfacció; altrament, pot prendre el timó de la seva vida, empoderar-se i viure una vellesa activa que li doni sentit. Prenent aquest darrer camí, podrà aprofitar el seu potencial d'experiència i el temps disponible per implicar-se socialment, participant en algun projecte comú, i per dedicar-se a activitats personals com aprendre coses noves, entomar nous projectes, gaudir amb els fills i els nets i, el que seria millor, fer-ho tot plegat, sense oblidar, però, el «dolce far niente».
Des d'aquesta actitud activa i positiva és quan la gent gran sent l'orgull d'envellir i, per reafirmar el privilegi de tenir una vida llarga, seria bo deixar d'utilitzar eufemismes com «tercera edat» i reivindicar l'orgull de ser, i el de fer-se dir, vell/a.
