El resultat de la votació al Parlament europeu sobre la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí ja és prou conegut: 400 vots a favor, 245 en contra i 45 abstencions. Però la votació va tenir dues singularitats: el nombre de vots en contra, gens normal en altres votacions de retirada d'immunitat, i el ressò internacional tan ampli que va aconseguir. Els vots contraris i les abstencions van ser molt superiors als components dels grups que havien anunciat que votarien «no» a la supressió de la immunitat. I això vol dir que els socialistes i els grups de la dreta europea -tots favorables a l'eliminació de la immunitat- van constatar que un nombre prou notable dels seus membres no va obeir les consignes i va votar en contra d'anul·lar la immunitat dels tres diputats catalans. I el que és més destacable: tot el que va girar al voltant d'aquesta votació va servir de potent altaveu per internacionalitzar més la qüestió catalana. De fet, va fer-la canviar d'entorn: va passar de ser només un conflicte polític situat a l'interior de l'Estat espanyol a convertir-se en un reconegut problema d'àmbit europeu i així va aparèixer a tots els mitjans de comunicació. Justament això és el que menys interessava a l'Estat i als seus poders fàctics.

Aquests darrers dies s'han accentuat els embolics interns de la política espanyola i el desgavell general de les relacions entre els partits que la protagonitzen. I això tant pel que fa als partits que són fora del Govern de l'Estat com entre les dues formacions polítiques de la coalició governant. No cal entrar en detalls, però les contínues diferències entre PSOE i Podemos o les que s'acaben de produir entre PP i Ciutadans demostren que el corcó de la divergència entre teòrics aliats polítics és absolutament habitual. O sigui que les dificultats d'entesa no són una característica peculiar de la política catalana, com algú ha dit, sinó un fenomen freqüent. Però també és ben cert que a Catalunya les discrepàncies dins del camp independentista són més greus perquè es produeixen entre grups polítics que tenen el mateix objectiu final: la independència. Per això és de doldre que la unitat també sigui sovint tan difícil a casa nostra. I un exemple ben recent és que fins a hores abans de la sessió d'obertura del nou Parlament català no es va poder fer pública la candidata de consens que havia d'ocupar la presidència del nou Parlament. Està bé que tot es negociï prèviament, però segur que cal més flexibilitat i més capacitat negociadora.

Malgrat tot, el Parlament català acaba d'iniciar una nova i fonamental etapa, que comença en un moment de desconcert polític de l'Estat, de desprestigi internacional i de descrèdit de la monarquia. I que coincideix a Catalunya amb una situació sanitària encara difícil i un daltabaix econòmic molt greu que el nou Govern de la Generalitat haurà d'afrontar ben de pressa. A més, evidentment, de recuperar la iniciativa, frenar la repressió i preparar el terreny per a l'objectiu bàsic: fer efectiu el dret d'autodeterminació.