Uns dies abans del 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, ens deixava la Lídia Sorinas Zumaquero. La vam començar a conèixer i tractar com a delegada en representació de les treballadores d'una petita empresa tèxtil. La Lídia ja havia pujat en el sí d'una família treballadora i lluitadora. El seu pare, el Josep Sorinas, va ser un activista sindical i veïnal, ja en temps de la dictadura franquista i durant la transició fou regidor d'Habitatge del primer Ajuntament democràtic de Manresa.

Amb el temps la Lídia es va encarregar de la Secretaria de la Dona de la Unió Comarcal i Intercomarcal de CCOO al Bages-Berguedà i va anar renovant aquesta responsabilitat durant uns 12 anys. Alhora va formar part de l'equip de responsables de la Dona de CCOO de Catalunya, equip on tenia un paper molt actiu. Les responsables d'aquell moment i l'equip actual ens han transmès el seu condol.

La Lídia era una persona plena d'inquietuds, il·lusions i ganes de treballar per la justícia social i per la igualtat de les dones en tots els àmbits de la societat i molt particularment en el món del treball. Sempre recordarem com vetllava per la distribució de la revista sindical Dona Treballadora, com organitzava xerrades i actes i com impulsava iniciatives per desenvolupar plans d'igualtat en els centres de treball. També treballava junt amb la Fundació Pau i Solidaritat del Sindicat, en projectes solidaris i de suport a les dones treballadores de diversos països sud-americans, que vivien i viuen una discriminació i una violència de gènere encara més brutal.

Durant aquells anys, quan s'acostava el 8 de Març que llavors no eren tan massius ni participatius com últimament, la Lídia ens recordava a tots i totes que havíem d'implicar-nos en la lluita per la igualtat. En proposava la realització d'actes, la penjada de pancartes lila a la façana dels locals i al Passeig i distribuïa a tothom els llaços lila perquè els portéssim. Ens recordava que la lluita de les dones no era cosa d'un sol dia sinó de tot l'any i que els homes també hi teníem un paper important a jugar. Ens insistia en que no hi hauria justícia ni progrés social ni laboral, mentre permetéssim que la meitat de la població, les dones, fossin discriminades i tractades de forma desigual.

La Lídia ens ha deixat després d'una llarga malaltia, però ens han quedat les seves paraules, reflexions i acció. Una dona senzilla i discreta, però que ha lluitat com la que més, en la defensa de la classe treballadora i molt especialment de la dona treballadora, des de l'àmbit sindical, polític i de l'activisme social participant en infinitat de campanyes. Lídia, et recordarem i et tindrem al nostre cor.