Se'm va fer un nus a la gola i se'm van humitejar els ulls fa un any, el 15 de març al vespre, mentre escrivia la notícia de les víctimes mortals a Catalunya, la majoria vinculades al brot de l'Anoia. No va ser només la reacció a un sentiment de tristesa sinó la consciència que aquells fets tan bèsties que estava descrivint no eren cap novel·la apocalíptica sinó una realitat que no tenia aturador i estava present en el meu entorn més immediat. Moltes persones han tingut als darrers mesos una sensació d'irrealitat. Sense ser expert en psiquiatria ni sociologia, diria que l'assimilació progressiva d'una realitat que en un principi ens semblava distòpica és la porta a una nova manera d'entendre el món i a grans canvis socials. També m'ha semblat copsar que moltes persones viuen la pandèmia com un parèntesi en les seves vides i es pregunten quan acabarà tot plegat per reprendre projectes i tornar a tenir unes perspectives de futur que han quedat en suspens. No tinc una bola de vidre per predir què passarà, però em sembla que el segon episodi de la catarsi col·lectiva encara ha d'arribar i es produirà quan assumim que moltes de les aspiracions que teníem eren somnis que partien d'un passat, que ens oferia un ventall de possibilitats per crear un projecte de vida, que difícilment tornarà. Caldrà reinventar-se. Tot i que el virus va irrompre a les nostres vides ja fa un any, és massa aviat per entreveure si aquests esdeveniments que hem viscut tots en pròpia pell són l'avantsala d'un nou Renaixement o d'un món més obscur, però potser podem trobar algunes pistes en la nova quotidianitat. Recentment he llegit el llibre Tot està per dir, que és una entrevista al veterà corresponsal de La Vanguardia a l'Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro. No tracta de la pandèmia sinó que és un repàs a la seva a trajectòria professional. Assumint que en els països de l'Orient Mitjà és difícil que en el futur canviïn les dinàmiques que s'arrosseguen des de fa dècades, el periodista afirma observar canvis entre els joves al referir-se a l'Iran. «Tenen una nova forma de d'estimar», diu, tot indicant que aquestes noves pautes representen una revolució en una societat teocràtica, i a saber quins canvis pot comportar. M'ha semblat observar en els darrers mesos, en el meu entorn, un replantejament de com han de ser relacions humanes a partir d'ara, una nova manera d'estimar. I a saber si les noves formes d'entendre els vincles personals, arran de la pandèmia, són l'inici de canvis profunds. Les revolucions a vegades comencen així.
