L'originalitat dels Llibres Sagrats és contar l'entramat de fets succeïts en la seva història com a resultat de la relació d'amor i desamor entre Déu i el seu poble. Les lectures d'aquest diumenge, quart de Quaresma, en són un bon exemple.

En temps del rei Sadecies (2Cr 36), tots els israelites havien girat l'esquena a Déu. El Senyor els advertia per mitjà dels seus missatgers, però, fins al darrer súbdit, no sols no en feien cas, sinó que en feien befa. Llavors, el Senyor «s'arborà tant contra el seu poble» que va enviar contra ells els seus pitjors enemics; els quals, no sols van fer una gran mortaldat, sinó que van incendiar el temple, enderrocar la muralla de Jerusalem i, per acabar-ho d'adobar, endur-se'n deportats tots els supervivents que havien quedat. Al cap d'un temps, el Senyor va moure el cor del rei de Pèrsia, perquè reconstruís el temple i deixes tornar els presoners a la seva terra. Vet aquí la trista realitat del mite de Sísif: un etern recomençar; allò que una generació destrueix, a una altra li toca refer, i a l'inrevés.

El Nou Testament, més dolçament, ho fa jugant amb la llum i la foscor: «Tots els qui obren el mal, tenen odi a la llum i no s'acosten a la llum, perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum, perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».

Tanmateix, Sant Pau contrasta la vida amb la mort: «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» I he aquí la dita on es va agafar Martí Luter (1483-1546) per defensar-se contra l'exagerat tema de guanyar-se el cel per les nostres obres i/o per les indulgències: «És per gràcia que hem estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de nosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les nostres obres, perquè ningú no pugui gloriar-se'n».

La gran temptació de l'home ha estat i és la reinterpretació del mite d'Èdip en el problema de Déu: matar Déu per ser lliures. Nietzsche (1844-1900) no va ser pas el primer de proclamar la mort de Déu; Pascal (1623-1662) ja havia recollit el lament de Plutarc «Le grand Pan (déu) est mort» (Pensées, 695), i abans ho havia fet el mateix Hegel (1770-1831).

Una lectura superficial d'aquests textos ens pot portar a adonar-nos que pintem poc davant del protagonisme radical del Creador. Ras i curt, la nostra llibertat és la humilitat de saber-nos a les seves mans. Tot i així, no és estrany que, davant d'aquesta iniciativa divina, aclaparadora, els humans hàgim caigut, i seguim caient, en l'orgull de voler ser iguals a Ell; un fet ja existent en la desobediència primigènia dels nostres primers pares: menjar la fruita prohibida que els havia de fer semblants a Déu.