El 4 de febrer passat, la Comisión Estatal Para el Patrimoni Natural y la Biodiversidad va aprovar la modificació de l'estatus legal del llop per a tot Espanya, i va proposar la seva inclusió al Listado de Especies Silvestres en Regimen de Protección Especial (LESRPE). Així, i en pocs anys, el llop haurà passat de ser considerat un animal perillós per a persones i ramats del nostre entorn natural -una feristela- a quedar protegit.

Aquest anunci del canvi de l'estatus legal d'una espècie tan carismàtica a gran part de la península Ibèrica ha estat rebutjat per un sector de la població -bàsicament de zones rurals i explotacions ramaderes extensives- però celebrada pels col·lectius científics i conservacionistes, així com pels amants de la natura en general, que sovint viuen lluny de les zones rurals.

Els veritables impulsors d'aquest canvi legislatiu han estat els estudis elaborats al llarg dels darrers anys per professionals -entre ells molts biòlegs- realitzats molt sovint en resposta a la precarietat en la gestió i l'evolució de les poblacions d'aquest carnívor.

Aquesta variació de la figura legal i estatus del llop a casa nostra no hauria de suposar un canvi substancial en les relacions i convivència entre el llop i el nostre món rural. Extingit totalment en la dècada del 1940, va tornar a reaparèixer a Catalunya als inicis del segle XXI, tot i que la seva baixa densitat i la distribució al nostre país han permès que les seves repercussions negatives hagin estat escasses.

No passa el mateix en el cas de l'os, que des que es van iniciar els programes de reintroducció que ha impulsat l'Administració ha estat subjecte del rebuig des de sectors tradicionals del territori i contestats per altres, interessats en la conservació dels ecosistemes i la protecció del patrimoni natural.

Des de Catalunya, no podem desatendre aquest debat, encara que ens sembli que podem quedar-ne al marge. Res més lluny de la realitat: la presència del llop i l'os a Catalunya i les conseqüències dels seus atacs han de ser estudiats i indemnitzats, una vegada identificat el responsable, siguin realment aquests o bé gossos salvatges.

Perquè això sigui possible són necessàries mesures per a la gestió dels conflictes que vagin sorgint entre les parts interessades. La gestió de la fauna necessita d'un estudi professional dels ecosistemes i les espècies presents en el territori i de les activitats econòmiques que hi coexisteixen.

Cal sortir en defensa dels grans depredadors perquè són indicadors de la qualitat del medi i reguladors de les poblacions d'altres espècies. La seva presència ens demostra la disponibilitat dels recursos necessaris per a les espècies més sensibles, les que necessiten que les situades a nivells tròfics inferiors hi siguin presents, aportant la matèria i l'energia suficients per mantenir unes xarxes complexes.

Com a societat, som responsables de conservar i restaurar els ecosistemes, i recuperar i reforçar les seves poblacions d'espècies. Però ens calen -més que mai- eines de gestió que facilitin la tramitació i la resolució dels expedients, i que no posin en perill els programes de recuperació d'aquestes espècies, necessàries pe als ecosistemes.

La protecció del llop a la península Ibèrica és avui inqüestionable, com ho és també la de l'os als Pirineus. I qui sap si en el futur ben proper també ho serà la del xacal, el qual -com va fer el llop abans- ja ensenya el musell pels Alps.