No correré per anar a veure el mar el primer dia que em deixin sortir de la comarca. I no ho faré perquè el que desitjaria és el que no tindria: un tros de sorra per a mi sola, per poder-hi estar una bona estona, contemplant l'aigua i assaborint la llibertat de ser on em doni la gana. De vegades, la llibertat és un concepte filosòfic i ambiciós i, en altres casos, és tan senzill com reduir la distància que et separa de la persona que tens al costat. Un pam menys. Una abraçada més. Si visqués al mar, potser em passaria el contrari. Potser desitjaria ser aquí on soc ara, envoltada de muntanyes blavoses a tocar de camps verds, terrosos i ondulants que desprenen olor de sempre. Ens relacionem amb el nostre paisatge de la mateixa manera que ho fem amb nosaltres mateixos. Hi ha dies que estimem sense esforç. Naturalment. I caminem amb tanta harmonia que no notem les pedres del camí, ni els dits dels peus, ni els genolls. I n'hi ha d'altres, que l'engranatge no encaixa. Grinyola. I patim. I ens sentim fora de lloc. Quan somio el meu lloc és vora el mar. Quan visc el meu lloc és terra endins, tan endins com les arrels invisibles de l'arbre.
En aquest tros de terra, a la presó de Lledoners, tornen a estar privats de llibertat els presos polítics després que el jutge de vigilància penitenciària decidís tombar el tercer grau. Dimarts, al punt de les nou del vespre, els vaig veure caminar voluntàriament cap a l'entrada. I vaig pensar en com és de perillós el pas del temps, com els mesos i els anys poder transformar un fet del tot inusual, anormal i injust en alguna cosa tolerable. Com d'important és no abaixar la guàrdia. Com de difícil és ser constant en les lluites quan es perllonguen i et sents impotent per capgirar les coses. Com de necessari és mantenir-se ferm i tenir una mirada llarga. Com, moltes vegades, el lloc on estem no el triem. Ens hi posen. Com hem de desenvolupar estratègies per avançar sense defallir. Sempre endavant.
Hem donat la volta al calendari i la primavera torna a acostar-se. L'esclat d'arbres florits a la ciutat són bocins d'esperança, regals espontanis que necessitem més que mai. No sé per què els responsables de projectar les ciutats no ens omplen els carrers de natura per fer-nos més feliços. Fa un any érem a les portes d'un confinament històric que ni imaginàvem. Ens quedarem sense primavera, es queixaven alguns. Ens han robat un any, diuen ara d'altres. Aprofitem-ho tot. Escurem el plat, fem la trucada ajornada, pugem la muntanya pendent, gaudim de la migdiada. Hem perdut tant, i tan valuós, que no ens podem permetre que se'ns escapi res més.
