Deixar fermentar aigua barrejada amb cereals és relativament fàcil i produeix un beuratge calòric, estimulant, embriagador i, gràcies a l'alcohol, asèptic, lliure de patògens. Ho feien els egipcis fa 5000 anys, els ibers aquí mateix, els xinesos amb l'arròs i els africans amb el mill.

Amb la romanització sorgeix a Europa i la Mediterrània un competidor implacable a aquesta proto-cervesa: el vi, amb més contingut alcohòlic i més intensitat i matisos gustatius. Allà on es pot cultivar vinya, la cervesa queda arraconada. Però allà on el clima no ho permet es continua produint i experimentant amb el cereal fermentat, s'inventa la malta (ordi germinat i torrat) i s'hi incorpora el llúpol, aconseguint millors i més variats gustos, colors i graduacions.

Igual que el vi i a diferència dels licors (destil·lats), la cervesa és una beguda viva que es feia malbé ràpidament i que, per tant, no es podia guardar gaire ni encara menys transportar. Fins al segle XVI, amb el descobriment d'un nou ferment que proporciona la variant anomenada lager (magatzem, en alemany), que es conserva molt millor i que n'augmenta la producció i popularitat. Tres segles després, la producció industrial, la diàspora centre-europea i el domini occidental al món converteixen la cervesa moderna (rossa, refrescant, transparent, carbònica i barata) en beguda universal. Un domini afeblit però ni de llarg superat per una moda sorgida -com totes- a Califòrnia farà aviat mig segle: les cerveses anomenades artesanes.

I com que totes les modes tendeixen a l'adotzenament, ara tenim craft breweries arreu del món produint un repertori semblant d'IPAs, APAs, porters, stouts, bitters o sours. De manera que a Saldes i a Seül acabes trobant una carta de birres gairebé replicada, sense que això impedeixi als elaboradors respectius exhibir cofois procedència i arrelament local.

I aquesta és la paradoxa. La cervesa, igual que el seu amic el futbol, és el paradigma de la globalització i al mateix temps una expressió evident de la força del localisme i les identitats territorials. Hi ha molt poques cerveses que no mostrin orgulloses el seu origen a l'etiqueta i la publicitat. Per això ha estat impossible que dues o tres grans marques acaparin el mercat mundial, com sí que passa amb les begudes carbòniques dolces. La cervesa és pàtria, petita o gran, malgrat que en la gran majoria de casos l'únic ingredient realment local sigui l'aigua, i la resta, commodities d'origen incert.

I això ens reforça dues conclusions sabudes. La primera que la identificació amb el país i el paisatge és un component molt potent de la identitat humana. S'equivocarà qui el menystingui. La segona, que aquesta identitat no requereix fonaments profunds sinó referents clars on concretar l'anhel de sentir-nos d'un lloc o altre. Si hi ha ganes de formar part d'alguna cosa, qualsevol element, per banal que sigui, pot servir d'ancoratge. I al contrari.