Espanya està pagant un preu molt alt com a conseqüència del llegat que ha deixat la política imprudent del PP des de l'agressivitat centralista i fanfarrona del govern Aznar i la manca de coratge i de capacitat de diàleg del govern Rajoy. L'actitud bel·licosa del PP respecte a la llengua catalana i als factors d'identitat -recordem la vocació espanyolitzadora de les nostres escoles que va proclamar el ministre Wert-, i el conflicte obert amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia han generat un escenari de conflicte que ha acabat situant l'independentisme en una posició majoritària a Catalunya, una circumstància que la politització ben poc dissimulada de la Justícia està contribuint a consolidar i accentuar.
La votació al Parlament Europeu per a la retirada de la immunitat als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí ha sorprès per la limitada adhesió a la sol·licitud tramitada per les autoritats judicials espanyoles. Que tres de cada set diputats, en una institució on el pes i la influència dels estats són evidents, no hi hagin donat suport demostra fins a quin punt la posició espanyola és fràgil. L'erosió de la imatge democràtica espanyola és notòria. A les decisions judicials a Alemanya, Bèlgica i el Regne Unit s'ha afegit el descrèdit creixent de la monarquia espanyola. I només faltava la picada de cresta que el ministre d'Exteriors rus va fer a Borrell arran del cas Navalni. El resultat de les eleccions del 14 de febrer al Parlament de Catalunya ha ratificat d'una manera inequívoca la fortalesa de l'independentisme. La dinàmica politicojudicial espanyola actual té un resultat a mitjà o a llarg termini força previsible: l'enfortiment de l'independentisme fins a materialitzar-se d'una manera més o menys conflictiva en una plena emancipació de Catalunya. El comportament resistencial i essencialista de la dreta i l'extrema dreta espanyoles és suïcida i només afavoreix el trencament. Pretendre que els catalans acotin el cap submisos davant de tanta arrogància i tant de menyspreu a la veritat és ignorar la realitat.
L'única alternativa a la independència passa per l'amnistia i la renegociació de l'Estatut escapçat pel Tribunal Constitucional amb un text prèviament ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. La política espanyola arrossega una tradició caïnita que passa per la destrucció, fins i tot personal, de l'adversari. N'hi ha prou de recordar la Guerra Civil. I també en aquesta ocasió ha volgut actuar des de l'atac als lideratges del moviment independentista. Ho verbalitzava sense escrúpols l'aleshores vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáez de Santamaría. Però l'exili o la presó, quan l'origen no són el frau fiscal, els delictes econòmics o la violència contra les persones, sinó la defensa d'unes idees i l'exercici del vot, adquireixen una naturalesa èpica i heroica, que suscita solidaritat i convida al recolzament. L'emoció és inherent a l'acció política.
