Escriu Quim Torra al seu dietari que «a l'Estat [espanyol] no arribes a la independència de cap altra manera que no sigui amb un acte revolucionari», i és possible que tingui raó, però això voldria dir que l'objectiu és lluny de l'abast dels seus partidaris, una hipòtesi de dolorosa acceptació.

Un acte revolucionari va ser l'1 d'Octubre, però no va tenir culminació. L'independentisme va desafiar l'Estat, va desobeir la prohibició del referèndum, va votar amb tot l'orgull i no va amagar-se quan van arribar les càrregues policials. L'objectiu del desafiament era establir una nova legitimitat, i al final de la jornada els promotors van considerar que s'havia aconseguit. Però després no van saber què fer-ne. En el moment més dur, amb el Parlament acordant la implantació de la República i el Senat espanyol autoritzant la intervenció de la Generalitat, el Govern va avaluar les possibilitats d'èxit en l'enfrontament i va decidir que tenia les de perdre. El següent va ser la presó i l'exili.

Declarar com a única ruta possible la que passa per un camí impracticable porta tard o d'hora al desànim. Un acte revolucionari només podrà conduir a la independència de Catalunya el dia que la correlació de forces favorables i contràries ofereixi un resultat favorable a les primeres. És a dir, el dia que l'independentisme català sigui més poderós que la voluntat de pervivència de l'Estat espanyol i la nació que el legitima, i també que les armes -en un sentit ampli- dels uns superin les dels altres. Això requereix dues condicions: que els revolucionaris no parin d'acréixer el nombre i la força, i que l'Estat s'afebleixi extraordinàriament. Aquesta segona condició no la sé veure com a probable ni a curt ni a mitjà termini, malgrat les aparences de crisi permanent. Fins i tot si caigués la monarquia, Espanya seria forta i reconeguda. No oblidem que l'acte revolucionari de Companys el 6 d'octubre del 1934 es va donar en plena República Espanyola, i ja sabem com va acabar.