La governança ha esdevingut una batalla permanent per la pervivència en la cadira des d'on es mana. No hi ha respir possible, i des del minut 1 del mandat o legislatura es posa tota la maquinària del partit alineada per defensar la cadira poderosa. Quatre potes, un cul i un respatller. Una cadira. És possible que influenciats per la sèrie «Gambito de dama» i la popularització del joc dels escacs atribuïm bona part del que passa aquests dies en la política catalana i espanyola a l'estratègia en el camí d'un escac i mat que mai és definitiu (en els parlaments). Tant és l'element de comparació, més adequat o més desafortunat, perquè és evident que allò important es tenir estratègia. No é transcendent que tingui cap similitud amb una partida d'escacs, sinó en la voluntat de definir una jugada per seure a la cadira.
Convertida la política en un joc, simplement hi ha un objectiu, la victòria final, i per arribar-hi, el cal és tenir la millor estratègia. El que queda pel camí passa a ser secundari, víctimes per una victòria. Veient el que està passant aquests dies entre les formacions del PP, de Cs, de Podem i el PSOE no hi ha dubte de l'encaix amb la descripció anterior. La gestualitat pública de l'estratègia ha estat un dels canvis més importants en l'escenificació de les crisis de Múrcia, Madrid i, depèn de com vagin les coses, del govern de l'Estat.
És possible que Arrimades acabi pagant un alt preu en obrir la caixa dels trons perquè està al davant d'un partit en caiguda lliure i va de cap a la desaparició. I caldrà veure si Pablo Iglesias s'ha precipitat en excés a l'hora d'apartar-se de l'ombra de Pedro Sánchez o si és que ja no hi havia més sol per a ell. I, al final, després d'anys de jugar a fer créixer i fer morir partits afins, arribarà un moment de duel final (em repeticions cada 4 anys, com a mínim) entre els de sempre, la dreta (i la dreta a la seva dreta) i l'esquerra dels socialistes, descentrada amb tanta centralitat com busca.
No tot és un mal de Madrid. El camí que recorre la política catalana entre el parc de la Ciutadella i la plaça de Sant Jaume està, també, carregat d'estratègia. Tanta, que s'obliden de les primeres paraules d'aquesta article, la governança. Per conduir Catalunya fa falta una suma, i de les adicions el més important no són mai els productes, sinó la suma final. ERC i Junts, amb el permís de la Cup, han de saber fer aquesta suma, per anar bé a través d'una mescla creada per fer del Govern una locomotora. Estem aturats i volem anar a tota màquina. Quadre potes, un cul i un respatller valen molt, però els ciutadans i el país valen més. I no hi són per quatre anys.
