Deia Jaume Vicens Vives, en la seva «Noticia de Catalunya», que l'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l'ideal del compromís i del pacte dictats pel sentit comú col·lectiu. Això ho va escriure l'any 1954 i sembla un retrat de l'actual presidenta del parlament, que ha arribat a tan difícil i, aparentment, poc adequat lloc de treball, atesa la seva personalitat. No em se imaginar com es pot sortir de l'actual laberint en la que està ficat la política catalana sense saviesa política, ma esquerra i capacitat d'escoltar a tothom, virtuts polítiques que, ara per ara, no semblen adornar la personalitat de la flamant segona autoritat del país. Ni en les seves primeres paraules com a presidenta ni en els seus primers actes, he vist res que, com a ciutadà, em faci pensar que tenim al càrrec de la institució parlamentària la persona que el país necessita per recosir amb el fil de la política d'alçada, la paraula i el sentit comú, tots els estrips que el país ha patit al llarg de la darrera dècada.

Com si des de l'any 2017 no hagués passat res, com si una espantosa pandèmia no hagués deixat l'economia del país en una situació sense precedents, com si milers de persones no estiguessin patint les conseqüències de tot plegat en forma de dificultats per sostenir la dignitat de la seva vida, la única cosa que sembla preocupar a la nova presidenta del Parlament és mantenir la confrontació amb l'Estat, tot plegat fonamentat en la ficció de que així ho han volgut més del 50% dels catalans i catalanes.

Es veritat que el conflicte territorial existeix. Però no és l'únic conflicte ni segurament el més important per a la vida quotidiana de moltíssima gent. En altres territoris de l'Estat, tenen les mateixes aspiracions d'independència però saben compatibilitzar-les amb les estratègies polítiques i econòmiques necessàries per fer avançar solucions al problemes creats per la crisi econòmica i social. No ens podem permetre el luxe d'estar quatre anys mes navegant cap a Ítaca, que és el nom poètic que te a casa nostra la competència sense treva ni repòs entre ERC, Junts i la CUP i la lluita per aconseguir àrees de poder.

El que ara necessitem és una presidenta del Parlament amb muscle polític per fomentar el diàleg, el respecte i la convivència entre totes les sensibilitats polítiques i identitàries que conviuen al país. Una presidenta valenta per superar la política de blocs de la darrera etapa i articular el debat parlamentari al voltant del sentit comú, la tolerància i l'empatia. És possible que algun dia els catalans puguin desenvolupar el seu futur fora de l'Estat espanyol. Però aquest futur, si algun dia arriba, està fora del que es pot divisar en l'horitzó d'aquesta legislatura. Mentrestant, fem cas al que deia Vicens Vives: tots sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem d'arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema...