Avui dia sembla que ja no hi ha ningú que pugui i s'atreveixi a negar que ens trobem en un moment delicat ambientalment parlant, amb els ecosistemes força tensionats, la qual cosa implica a mig termini dificultats per a la nostra subsistència. Es pot discutir, naturalment, si tot és culpa de l'activitat humana (en bona part, i en determinats espais, és evident que sí) o bé també si la pròpia evolució de la terra (els geòlegs ho han comprovat a bastament) hi té un component important. La necessitat d'energia, que ha pujat de manera ascendent els darrers 150 anys, ha portat a agafar-la del lloc més fàcil, sense pensar ni tenir visió de futur, com si no es pogués exhaurir mai, amb un menyspreu evident vers les futures generacions i passant olímpicament de si es contaminava l'entorn natural.

Es dona la paradoxa que a les societats teòricament més conscienciades i on tothom sap que, tard o d'hora, cal canviar de xip, hi ha rebuig a l'emplaçament de determinades plantes generadores de la nova energia. Fa poc s'ha publicat a la premsa l'existència de protestes generalitzades al camp de Tarragona, terres de l'Ebre i de Ponent a la implantació de molins generadors d'energia eòlica i fotovoltaica. Més a prop nostre, el clam dels veïns d'Aguilar de Segarra contra la construcció de dos parcs al Bages s'ha fet evident. Suposo que les empreses busquen espais on el preu del sòl és més barat. Entenc també que a les zones rurals hi hagi un rebuig a rebre sistemàticament tot allò que es vol lluny dels espais urbans: incineradores, aerogeneradors, plaques solars€. Però sovint aquests indrets tenen també millors condicions naturals per captar energia. El problema ve donat per la manca de transparència i de debat franc a l'hora d'aprovar aquestes concessions. Crec també que s'ha de preservar al màxim el paisatge i evitar alhora concentracions excessives en espais concrets, com passa ara. Però penso que, més aviat que tard, haurem de ser més pràctics i deixar-nos de purismes excessius. A vegades caldrà sacrificar necessàriament unes bones vistes si no hi ha més remei. Què hi farem!

Dit això, també soc del parer que caldria, en la mesura del possible, que cada comunitat sigui autosostenible. Portar energia de lluny no hauria de ser la norma; només l'excepció. Crear productors energètics concentrats en determinats indrets afavoreix els oligopolis. Ara seria un bon moment per canviar de model. No només del tipus d'energia, sinó també de com es genera i reparteix.

Acabo recomanant una lectura que considero molt alliçonadora per adonar-nos de les bestieses mediambientals que la humanitat o, millor dit t, determinats governs i empreses privades, han portat a terme al darrer segle. Es tracta d'un llibre, de caràcter miscel·lani, coordinat per Ximo Guillem-Llobat i Agustí Nieto-Galan, Tóxicos invisibles. La construcción de la ignorancia ambiental, editat per Icaria. S'hi expliquen històries, més o menys conegudes, però totes elles molt greus per a la salut. Per les seves pàgines hi desfilen els casos les fumigacions de principis del segle XX, l'accident nuclear de Palomares, l'abocador del Garraf, les mines a cel obert de Ríotinto, la toxicitat de l'Albufera de València€ Un panorama tradicionalment silenciat en un entorn d'industrialització desregulada i la utilització sistemàtica de productes químics sense cap control. Cal reconèixer que hem millorat força als darrers temps, però encara anem massa a poc a poc i ens trobem, doncs, lluny de la situació que seria recomanable.