Quatre metges i una comissió: aquests són els filtres que hauran de passar els malalts terminals que volen deixar de patir per sempre, d'acord amb la llei d'eutanàsia que ahir va aprovar el Congrés de Diputats i entrarà en vigor d'aquí a tres mesos. Aspecte cabdal és que s'inclourà en el catàleg de prestacions de la sanitat pública, de manera que ambulatoris, hospitals i col·legis professionals l'estan estudiant amb molta atenció. Després del divorci, que dotava als humans el dret a separar allò que la religió considerava unit per Déu, i de l'avortament, que també traspassava de la divinitat a les dones la qüestió d'infantar o no, la regulació de l'eutanàsia és un pas enorme en el procés per secularitzar les decisions sobre la vida, les quals continuen formant part del codi penal, ja que ajudar un suïcida es castiga amb penes de presó, menors però existents també quan el suïcida és un malalt terminal o amb patiments extrems i ho ha demanat expressament. Incloure l'ajuda al suïcidi en el catàleg de delictes implica negar a les persones la propietat i el ple domini de les seves vides, i respon a la idea religiosa que tota vida ve de Déu i només ell decideix quan comença i quan acaba.

Un cop algú ha decidit que la seva vida només és seva i que té el mateix dret a esperar sense pressa que finalitzi per malaltia o accident, o a prendre la iniciativa d'abaixar el teló, es produeix una desigualtat manifesta entre els qui, havent decidit plegar, disposen encara de les facultats físiques o els recursos necessaris per dur a terme la seva determinació, i els que necessiten ajuda per la situació de dependència que els incapacita. És injust que aquests darrers, probablement els qui més raons podrien argumentar, siguin també els que menys opcions tenen de fer-ho pel seu compte. Però també és comprensible la prevenció dels professionals requerits a col·laborar en un procés contrari a la vocació de salvar vides. Passar dels principis a les persones és complicat, i més en qüestions tan sensibles.