El setembre que ve farà vint anys dels atemptats de l'11 de setembre a les Torres Bessones. En aquell moment no vaig tenir cap dubte que la data quedaria gravada en la nostra memòria i que, tot i que l'11 de setembre, aquí, tenia un altre significat, tampoc vaig dubtar que el record de l'11-S que havia canviat el món a més de 6.000 quilòmetres de casa nostra i havia mostrat la primera gran esquerda de la potència que havia dominat el segle XX seria el qui colonitzaria l'imaginari col·lectiu. Però no va ser exactament així. Els nostres onzes de setembre posteriors es van encarregar de desmentir-ho: ens van tocar de més a prop. Però tothom recorda què feia aquell 11 de setembre del 2001 quan, a l'hora de dinar, ens vam quedar palplantats davant la pantalla intentant entendre què passava. Era un dimarts i dinàvem a casa dels meus pares per celebrar l'aniversari de la meva germana. O l'11 de març del 2004, quan els atemptats de Madrid, tres dies abans de les eleccions generals: era un dijous i preparava la maleta quan vaig rebre una trucada de la meva mare en què m'explicava què havia passat. I molt més enllà. Recorden on eren quan es va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics del 1992? Era el llunyà 17 de octubre del 1986, un divendres, i els passadissos de l'institut es van omplir d'alumnes en un esclat d'eufòria quan la ràdio confirmava la candidatura. O una data molt més recent, l'1 d'octubre del 2017... Som capaços de reviscolar la memòria de fa quatre, vint o trenta anys però no de recordar què vam dinar fa tres dies. De vegades sort n'hi ha.

Quan ara fa un any començàvem a viure l'any 0 de la pandèmia tampoc no teníem gaire clar què significava. I no sé si ara, 365 dies després, ho sabem. Però després que les dues primeres setmanes de l'estat d'alarma s'allarguessin com un xiclet massa mastegat vam tenir clar que aquell virus no desapareixia en un tancar i obrir d'ulls. I aquí estem. Tothom recorda l'últim dia que vam sortir al carrer, ja amb la urgència d'un tancament, però encara amb la llibertat de tornar o no. Jo vaig córrer a comprar una rentadora aquell divendres 13 de març del 2020 després que el vell electrodomèstic de casa hagués dit prou. I encara vaig fer plans per anar a Barcelona l'endemà... No, no hi vaig anar. La resta i durant uns mesos va ser un dia de la marmota, un bucle difús tal dia farà un any. Vivim embolcallats en dates personals i col·lectives que configuren la nostra particular manera d'entendre les costures d'un món que, malgrat tot, no hi cap en quatre dates. Però..., quina serà la propera?