En aquest país no som especials. Podem beure'ns l'enteniment i quedar-nos tan tranquils. Una vegada superat el canvi de mil·lenni i amb els euros als calaixos de les administracions gràcies a la creixent bombolla immobiliària va començar una febre esbojarrada de projectes que ara, al cap dels anys, fa pensar que aquest país es va trastocar. No han fet falta gaires anys de perspectiva per posar-nos les mans al cap quan repassem alguns dels projectes faraònics que ens van posar sobre la taula governs de la Generalitat de diferents colors fins que va esclatar la crisi. Totes les fantasies reflectides en plànols i maquetes van quedar enterrades.

Només fa quinze anys un dels grans temes de polèmica al Bages era el Pla d'Aeroports de Catalunya que preveia un aeroport al terme municipal de Fonollosa, amb dues pistes, 2.500 metres de llargada, 45 d'amplada i tots els equipaments. Havia de descongestionar el de Barcelona i el de Sabadell i acollir vols regionals, aviació de càrrega, aviació esportiva, formació aeronàutica... La Generalitat volia teixir una xarxa d'aeroports per tot el territori. L'únic, dels nous projectats, que ha esdevingut realitat ha estat el de Lleida-Alguaire, amb un moviment de passatgers gairebé anecdòtic quan la previsió del govern català era que l'any 2008 el farien servir entre 400.000 i 500.000 persones. Les previsions van fallar i el primer vol arribaria el febrer del 2010. Per molt que la crisi va ser real i profunda, hi havia gent a aquest país que vivia en una altra galàxia. Aquí no es pensava gaire diferent dels que fan projectar i executar els aeroports fantasma de Castelló o de Ciudad Real.

Pensàvem en gran, molt gran, quan encara no havíem estat capaços de dotar-nos d'infraestructures bàsiques, com el desdoblament de l'eix transversal, una obra que no s'acabaria fins el 2013, amb un dramàtic i irreversible balanç d'accidentalitat. O la conversió en autovia de la C-16, entre Manresa i Berga, que s'acabaria el 2008. Volíem omplir d'aeroports i d'aeròdroms el territori, quan moltes carreteres eren impròpies del segle XXI. Mentrestant, la xarxa de trens poc havia canviat i ha canviat des de la segona meitat del segle XIX, com les línies de Manresa o de Vic.

Projectar no hauria de ser un joc, com massa sovint sembla. En aquells bojos anys d'inici de mil·lenni tot era possible. Si més no, sobre el paper. Les enginyeries obrien els ulls com taronges a mesura que la Generalitat treia a concurs nous projectes. Ni l'estat, ni cap administració, havien estat capaços de posar al dia moltes infraestructures, però el 2005 ja teníem els primers documents del que havia de ser l'eix transversal ferroviari. Algunes dades: 6.500 milions d'euros, 313 quilòmetres i una velocitat mitjana de 250 km/h. Resumint, de Manresa a Lleida o de Manresa a Girona, en uns 30 minuts. Encara ara ho veiem com ciència ficció.

La crisi ens va portar a l'abisme. Tot aturat i tothom buscant el miracle que ens estalviés moltes misèries. El 2009 va arribar el Plan Zapatero per a «l'Estimul de l'Economia i l'Ocupació» amb 50.000 milions d'euros. Feina temporal i res més. De cara els propers mesos anuncien pluja de milions d'Europa per a un nou pla de recuperació. Toca no beure'ns l'enteniment i planificar amb els peus a terra. Reflexionar i analitzar abans de fer projectes que no ens portin enlloc.