Quan amb els teus vots fas Presidenta d'una de les tres institucions de la Generalitat algú que, si fos del teu partit, l'hauries expulsat, estàs manllevant la democràcia. Així ha començat la XIII Legislatura. Poc després la nova Presidenta del Parlament, en el seu discurs d'acceptació del càrrec, ha deixat dit qui és i com pensa. Sens dubte el discurs més sectari i excloent que mai hagi pronunciat un President a la institució. Va quedar clar el seu capteniment. La seva autoafirmació identitària es fonamenta en la negació dels altres, la demostració és que va dir més vegades Espanya, i estat espanyol, que Catalunya. Ella és l'autèntica demòcrata. Els que no pensem igual no mereixem aquesta consideració. En vàries ocasions va deixar clares les seves intencions de passar-se pel folre, tantes vegades com ella cregui oportunes, les normes que democràticament ens hem donat. Ella, i només ella, interpreta la voluntat popular. Al seu antecessor, ni que fos per protocol, ni el va nomenar.
Diguem-ho amb totes les lletres, la Presidenta del Parlament té pendent un procés judicial per afavorir a un amic, traficant de drogues confés, prevaricant en adjudicacions a l'època en que era directora de l'Institut de les Lletres Catalanes. Vol aprofitar ser la segona autoritat de Catalunya pels seus interessos personals. Ara només ens queda saber quina serà la via que voldrà fer servir. Portar la institució al límit, perquè refusi el possible suplicatori que haurà de demanar el Tribunal de Justícia de Catalunya, o fer-se encausar de nou, aquesta vegada per desobediència, que fa més màrtir. A sobre, durant el cap de setmana, té la barra d'afirmar que canviarà el reglament del Parlament per retardar la seva sortida. I poc després anuncia que reunirà els membres independentistes de la mesa, i quan ho tinguin pactat, farà la reunió formal per aixecar l'acta pertinent dels acords. Aquesta humiliació al Parlament neix d'una decisió d'ERC. Ells són els responsables de l'esdevenidor. Durant la campanya, deien que representaven el canvi. Avui en dia el canvi és tornar al setembre del 2017. Podien triar, però Oriol Junqueras ja ho havia fet, en assenyalar el PSC com l'autèntic enemic.
La pandèmia deixan molt dolor que, més tard que d'hora, passarà. Quedaran seqüeles que trigarem a superar. I l'economia? Actualment ja estem pagant un preu altíssim. Què passarà amb aquelles empreses que encara avui son en ERTO? I la deslocalització? Ja no es tracta de l'Ibex, ni de les grans corporacions, que també. Es tracta de les empreses mitjanes, punteres en el seu sector, que cada dia que passa desvien les noves inversions cap a altres indrets. Si a això hi afegim que en el present immediat es decidirà el futur de l'economia per molts anys, el desastre pot ser majúscul.
Són conscients que el canvi real és imparable, però aprofitant-se de la nostra voluntat de voler ser, posen condicions inassolibles per allargar l'engany, la confrontació i impedir l'imprescindible retrobament.
