Constituït el Parlament sorgit de les eleccions del 14 de febrer i la mesa que l'ha de gestionar, queda encara una qüestió fonamental: investir un nou president de la Generalitat i estructurar el seu Govern. I, com sempre, no serà una feina fàcil de fer. De moment, el nomenament del president té una data inicial concreta: entre el 26 i el 28 de març s'hauria de fer la sessió d'investidura, suposant que a criteri de la nova presidenta del Parlament, s'hagin presentat candidats que poden reunir el suport adequat. Teòricament, de candidats que optin a la presidència només se n'han anunciat dos: Pere Aragonès i Salvador Illa. De fet, l'exministre de Sanitat del PSOE no és gens probable que tingui els suports necessaris per ser investit. Pere Aragonès sí que els pot tenir, però el dubte és si ja podrà ser elegit per majoria absoluta a la primera votació del Parlament. Dependrà de si la CUP vota a favor seu en aquesta primera votació. En canvi, si la CUP s'absté, la investidura s'hauria d'ajornar 48 hores per fer una segona votació en què Aragonès ja podria ser elegit per majoria simple. Però tot plegat requereix també que s'hagi arribat a un consens suficient pel que fa a les línies generals d'actuació del nou Govern de la Generalitat i respecte de les persones que hi ha d'haver davant de cada conselleria. Difícil, però de moment ja han començat les converses per aconseguir-ho.

Una altra qüestió, ben al marge de l'anterior, són les sotragades que des de fa uns dies sacsegen la vida política de l'Estat. El resum podria ser que tan difícil és d'entendre allò què ha passat com d'endevinar què anirà passant. Per tant, des d'una òptica catalana només es pot estar segur d'un detall: cap dels embolics de l'Estat ens afavorirà, sinó més aviat a la inversa. De moment, les eleccions del 4 de maig a Madrid ja han tingut un primer efecte: paralitzar totes les decisions polítiques que caldria emprendre i ajornar-les fins passada aquella data. I desviar així l'atenció dels temes de fons -la inutilitat de la monarquia, la crisi sanitària, l'enfonsament econòmic, els problemes del medi ambient, etc.- i substituir-ho per la gresca dels mítings, pel joc continu de declaracions i contradeclaracions, per les batusses i desqualificacions dels uns i dels altres, etc. I mentrestant, què passa amb la reforma del Codi Penal, la supressió de l'anomenada Llei Mordassa, la promesa d'indults per als presos polítics i exiliats o la taula de diàleg del Govern català amb el de l'Estat? Doncs d'això, res de res. Tot aturat. Ja se'n parlarà després del maig, o passat l'estiu, o ves a saber quan...

Bloqueig polític, doncs, al costat d'una continuïtat de la repressió judicial, que no s'estronca. I un PSOE fent milers d'equilibris per sobreviure sense comprometre's en res. Tant de bo que l'acord entre els partits independentistes arribi aviat, i que s'instauri realment un ja anunciat «espai de coordinació estratègica» que serveixi per avançar i evitar dissensions durant la legislatura. Res no és senzill però tot hauria de ser possible.