20 de març de 2021
20.03.2021
Regió7

Primavera

19.03.2021 | 20:06
Primavera

Un home surt d'un portal i s'acomiada d'una dona que li lliura un cistell petit de vímet que ell es penja al braç. Gira cua i se'n va. Quatre infants juguen en una de les placetes noves que neixen al barri cada vegada que es tira a terra una casa vella. N'hi ha prou amb un arbre florit, dos bancs de fusta i un mural enorme en un envà, que dissimuli esquerdes i passats, perquè el solar rònec es transformi en un espai habitable on passin coses. I les coses passen. I la vida s'hi passeja. I la llum de tarda s'obre pas entre les cases com només ho fa al mes de març. I canvia els colors de mig mural i l'aire es torna més dens, però són les riallades espontànies dels infants les que anuncien la primavera. I en aquesta primavera que s'estrena seré la dona més egoista de totes. M'ho emportaré tot. M'ho quedaré tot per a mi. Recolliré els pètals blancs dels ametllers, els dies de pluja fina, la confiança en l'esdevenir que renovo cada març sense cita prèvia. Naturalment. Com si fos natura. I trauré la taula i la cadira a fora, i la plantaré al mig de la carretera, sobre les ratlles que divideixen els carrils, perquè els cotxes i camions m'esquivin, i el vent em farà voleiar els papers, i la llum del sol m'encegarà tant els ulls que m'impedirà fixar-me en les pantalles, i m'obligarà a mirar lluny i amunt, per allà on passen fugissers un grapat de núvols blancs.

Per això us abraço més sovint i no penso deixar-vos anar. Ara que ens domina la natura, que la vida es rearma, no vull fer res. Ho vull tot. I començo pel principi. Em llanço i us amanyago fins a notar els vostres ossos cansats, perquè és ara, enmig de la intempèrie més salvatge, sense parets de totxanes, allunyats dels electrodomèstics que ens recorden la quotidianitat d'una vida, dels armaris plens de llençols blancs de cotó perfectament plegats, de cançons antigues que em sé de memòria i d'una taula sempre parada, que prenc consciència del nostre present compartit. Som en un present continu, pare, mare. Primer vosaltres, després jo, i al darrere en venen d'altres. Com una cadena. Amb un vincle invisible que es fa estranyament més lleuger i transparent amb els anys i, alhora, més ferm, més sòlid, que m'acosta a vosaltres en comptes d'allunyar-me'n. Estrenem una nova estació plegats, amb plena consciència de la fragilitat del moment que ens toca viure. Deixem que ens envoltin els arbres, la terra, l'aire, les plantes que neixen entre les pedres, la vida efímera de la qual ja mai parlem. Fem que la primavera sigui allò que volem que sigui, la certesa del tot o del res. Potser el més semblant a que algú t'estimi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.