Intentem salvar-nos, nosaltres. Tenim por del virus, però també de la pobresa, de la tristesa, de la soledat. Tot això no és dolent, ans al contrari. Però la supervivència personal no pot ser la finalitat del nostre pas pel món. Es converteix en mirar-nos el melic. Està bé que busquem el nostre benestar tant físic com moral, especialment en aquest temps tan extremadament dur. Però a la llarga ens anirà enfonsant en un individualisme narcisis- ta que sí que és dolent, a més d'empobridor.

Potser no ens morirem del virus i aconseguirem el nostre «espai vital» com l'anomenen, però la nostra vida esdevindrà estèril, trista i buida. I els altres? i la humanitat sencera?

El bé propi que busquem, coincideix amb el bé comú? No! Del bé comú se'n deriva el bé propi, i no a l'inrevés, com sembla que navega el nostre món actual.

Faria bo de veure com els dirigents i els polítics del món entenen això. Les situacions prendrien un altre camí molt diferent del d'ara.

Sempre m'ha fet pensar aquesta frase «qui busca la vida la perd, i qui la perd, la troba». Sembla contradictòria, però realment és ben bé així.

Seguint l'actitud de Jesús, veiem que la seva principal implicació i preocupació eren els altres, tots aquells que necessitaven ajuda d'alguna manera.

Tots tenim experiència de la gran satisfacció que sentim quan, oblidant els nostres mals, intentem fer millor la vida dels nostres semblants, en qualsevol que sigui el seu grau de desvaliment o la injustícia a la qual es troben sotmesos. Doncs és això mateix el que ens demana Jesús amb el seu exemple: oblidem-nos de nosaltres, de retruc tot ens serà retornat i amb escreix.

Dediquem-nos a allò que s'anomena «el bé comú», que vol dir fem que el centre de la nostra vida sigui un «desviure'ns» per tots aquells que reclamen justícia, per totes aquelles situacions que tracten com a objectes les persones més desfavorides, per tots aquells que es troben sols, tristos, desemparats. Aquest desviure'ns, aquest arriscar-nos, ens donarà a nosaltres la vida, la vida plena. Donar és el més valuós que hi ha, i la clau és l'amor.

Els cristians ens sentim sadollats de l'amor de Déu; cal que donem aquest amor a mans plenes. Talment com el gra de blat que ens presenta l'evangelista Joan. Un gra de blat ben guardat en una capseta no fa res, cal que es converteixi en blat...