Medecines, les justes. Tots ho sabem i, la majoria, ho practiquem. Tenim algun dolor muscular i procurem estalviar-nos de prendre un simple ibuprofè; si ens volen animar a utilitzar un fàrmac que ens fa recança ens diuen que «no és de laboratori, és d'herbes i natural», com si la cicuta no fos absolutament vegetal i l'arsènic no fos geologia pura. Actuem amb prevencions perquè tots sabem que les medecines tenen efectes secundaris, perceptibles o no. I, per tant, si no cal, no cal. Però, alhora, la paradoxa: quan el metge ens diu que sí que cal perquè no es tracta de molèsties sinó que estem fotuts, ens prenem les pastilles com si fossin conguitos. Quan van mal dades el tema no és si cal o no cal; llavors el tema és: ¿Què diu que m'he de prendre, doctor? Posi-me'n més!

La gran majoria vivim com podem amb aquesta curiosa contradicció. Per això crida l'atenció que algú pretengui ara sorprendre's que la vacuna d'AstraZeneca -o qualsevol altra- pot tenir efectes secundaris. I per això caldria preguntar-se d'on surten les reserves rigorosíssimes i les sorpreses esgarrifades. La qüestió és: si en la negra foscor de la primavera passada, quan no hi havia llum al final del túnel sinó un túnel a l'altra banda de la llum, ens haguessin ofert una vacuna eficaç com la d'AstraZeneca advertint-nos que, si es vacunaven els 7,5 milions de catalans, n'hi hauria una dotzena, o dues, que patirien una trombosi potser induïda per la injecció, una petita part de les quals seria greu... ¿Hauríem dubtat a firmar on calgués? ¿No hauríem dit que sí de genolls? ¿No resulta delirant aturar una vacunació que salva milers de persones i ens permet avançar cap al final d'una catàstrofe mundial per l'eventualitat que poquíssimes puguin patir hipotèticament algun efecte secundari?

Sí, és delirant, però cal entendre com es prenen les decisions. Al rerefons hi ha un conglomerat econòmic i geopolític difícil d'escrutar; entre bambolines hi ha una teranyina de tècnics de les agències sanitàries que es preocupen prioritàriament de tenir les espatlles ben cobertes; i a primera fila hi ha uns polítics que saben que l'important no són els fets sinó les percepcions i que un pas en fals en aquest assumpte els farà perdre les eleccions. En darrera instància, no estem en mans de gestors de salut pública, sinó de gestors d'opinió pública. La UE no té altre sistema de governança. No funciona malament del tot. Però gaire bé, tampoc. I en l'afer de les vacunes, està en trombosi total.