Els shudres són l'escalafó més baix del sistema de castes de l'Índia. El principal argument per sostenir la piràmide de la pobresa que sofreix el país és l'antiguitat. Els pobres sempre han estat pobres. Des de fa mil·lennis, en el temps en el qual els déus batallaven en carros tirats per cavalls i ascendien al sol, els shudres poblaven la terra i la infectaven amb les seves mans. Són els agricultors, els que excaven la sorra a la recerca d'aliments, els que se submergeixen en l'aigua del monsó per pescar peixos que se serviran l'endemà en els millors restaurants de Bombai.
A Udaipur els shudres s'ofereixen a l'estació de tren per portar les maletes dels viatgers. No es negocia el preu. Hi ha un acord tàcit basat en la caritat del demà. Les monedes soltes de la cartera. Potser un bitllet d'una rupia. T'acompanyen fins a l'hostal. No distingeixen que en la riquesa també hi ha gradació. El viatger occidental que baixa d'un tren té la mateixa economia que un futbolista famós. No hi ha més comptes que tenir o no tenir, com va dir Cervantes.
Arribem al llac Pichola. Udaipur és una ciutat construïda al voltant de mitja dotzena de llacs sagrats. La relació de l'Índia amb el món aquàtic és essencial. Els palaus han crescut al llarg dels segles i han ascendit formant torres de pedra. Quan el sol projecta el reflex en les aigües, la pedra tremola com si anés a caure. Dura només un instant, fins que un nen es capbussa en l'aigua i la torre desapareix. La diferència entre Udaipur i les altres ciutats que vaig visitar de l'Índia rau en la voluntat de saber-se bella. Les façanes que desemboquen en el llac mantenen colors vius, i de les finestres pengen flors i branques verdes com la dels manglars. Els seus carrers no tenen l'aspecte de la pobresa extrema com a Calcuta o Jaipur. És un oasi enmig del desert del Tar, en les profunditats del Rajasthan, la regió més tradicional de l'Índia. Un lloc de pas per als viatgers, que gaudeixen de les aigües del llac Pichola abans de continuar la seva marxa cap a Bombai.
Però el sistema de castes indi és tan complex que s'escapa de la ment occidental. Els shudres sobreviuen arran de terra, però no representen el límit de la desigualtat. Existeix una altra escala inferior que condueix l'ésser humà a les profunditats del soterrani. Parlem dels intocables. Estan fora de les castes perquè no es poden considerar matèria respectable. Són els dàlits o pàries. Pitjor tractats que els gossos, tenen prohibit l'accés als comerços. Treballen netejant excrements amb les seves pròpies mans i el simple fet de tocar-los taca el cos de la persona, que haurà de purificar-se.
No han existit mai
A Pichola els intocables deambulen demanant almoines. Els expulsen dels temples i del City Palace, l'estatge dels reis antics del segle XVI, el període de màxima esplendor d'Udaipur.
Quan ens creuem amb ells estenen la mà i ens persegueixen uns metres, fins que el viatger aconsegueix escapar. Hi ha centenars de milers per la ciutat. Els trobem asseguts a l'ombra, amb la mirada perduda, menjant el que troben pel carrer.
Per als indis, els intocables mai van existir. Els ignoren quan apareixen en ramats, organitzats per aconseguir alguna moneda de coure. En l'Ambrai Ghat, Udaipur es vesteix de capvespre. És una panoràmica preciosa de tota la ciutat. Les ribes del llac Pichola es preparen per a la nit. S'encenen espelmes que suren a l'aigua i els nens que acaben de sortir de l'escola es capbussen. En un cert moment, el vent arrossega flors de buguenvíl·lea que formen catifes en l'aigua. És un moment de respir. La calor cessa i la bellesa s'imposa per sobre de la pobresa.
En les escalinates que se submergeixen en el llac hi ha un grup de dones rentant roba. A uns cent metres apreciem una figura humana. És diferent de les altres. Va nu i sembla viure al marge del cicle de la vida. Un nen ens explica que es tracta d'un invisible. Igual que els pàries, viuen al marge del sistema de castes, que ja de per si mateix és una condemna. Però estan en una estrat encara més baix que els intocables. Solament poden sortir de nit i confondre's amb la foscor de les formes que porta la nit. Al capvespre, els nens i les dones el miren amb una punxada en l'alè. L'invisible se submergeix en les aigües del llac, com si fos un déu lliure recentment creat.
Per primera vegada, els nens deixen de tirar-se de cap i les dones cessen de colpejar la roba contra la pedra. Al llac Pichola només hi ha un ésser. El moment únic d'un bany que ha aconseguit superar mil·lennis sencers de misèria.
I quan la nit ja cobreix el ras del llac i els habitants d'Udaipur es refugien a les seves cases, s'escolta el rumor d'alguna cosa travessant les aigües de punta a punta. Fins i tot un so semblant a un riure, alguna cosa que ni les castes poden controlar.
