El corral de les comèdies

Uns tallers teatrals sobre l'obra d'Eduardo de Filippo m'han portat fins a Madrid; la sorpresa ha estat descobrir que el caos napolità del dramaturg, que enfronta individu i societat amb un somriure, es veu superat amb escreix als carrers de la «Villa y Corte», on cada dia s'hi escenifica un vodevil de happy pandèmia, més proper al corral de comèdies que a la commedia dell'arte. La capital del regne és com una gran obra de l'esperpent digne d'estudi; no havien vist tants francesos junts des de l'any 1808, només que aquesta vegada s'han muntat un particular dos de maig i la revolta es desenvolupa a les terrasses com si no hi hagués un demà, per veure qui pot conquerir la darrera cadira lliure; els partidaris del Govern més progressista de la història proclamen orgullosos, buidant canyes a les tavernes del carrer de l'amnistia -té nassos que tinguin un carrer que es diu així-, que no obriran les portes a la llei del mateix nom; tot això a pocs metres dels edificis oficials de la presidència de la comunitat, d'on encara hi pengen en llocs de privilegi, sense cap vergonya, els retrats de l'emèrit fugat, en espera dels nous inquilins escollits en el desordre polític que abaixarà el teló el quatre de maig. Però per a la cofoia ciutadania tocada pels efluvis del Manzanares, tot flueix amb l'orgullosa normalitat que els fa sentir únics i privilegiats, enmig d'un estat d'autonomies tancades i barrades, gràcies a una presidenta que els ha atorgat la prerrogativa de deambular amb un més que generós toc de queda, gaudint de l'exempció vírica per decret isabelí. De què s'han de preocupar? Al cap i a la fi tots els seus problemes es resumeixen en dues qüestions: dretes o esquerres? Ser governats per un catedràtic d'universitat, d'esquerres orientades a la dreta, o per una comunity manager canina, a l'insolent costat feixista de la història? Al capdavall, sigui quin sigui el resultat, tenen clar que tot continuarà al sac que des d'aquí els anirem abocant i que allà tenen ben lligat. La diferència entre ells i nosaltres és que n'hi ha trenta que volen obrir fins a mig matí, trenta que ho volen fer fins a mitjanit i quaranta que volen tancar, ells en sumaran seixanta que obriran i tots cent fotran el que voldran; entretant, aquí els seixanta es barallaran per veure qui tindrà les claus del xiringuito mentre els altres quaranta buiden el bar, s'emporten la caixa i tant se val l'horari consensuat, perquè al final ens haurem de conformar amb un got d'aigua en el qual ens ofegarem quan descobrim que fins i tot s'han endut els mobles del local.