«Gent com jo fèiem nosa al cap dels informatius de TVE»

S'enfada quan sent i llegeix el català emprat ara en els mitjans de comunicació?

Sí, perquè n'hauríem d'haver après una mica des que tenim escola i mitjans en català.

Què ha fallat?

Escola i mitjans. Jo havia arribat a pensar que al cap de 20 anys em trobaria sense feina, i ben content! Desgraciadament -vaig treballar fins al 2012- hem empitjorat. El català dels periodistes del meu primer temps, que no l'havien estudiat a l'escola, era molt millor. Ara, si els podies convèncer que deixessin estar els clixés de l'escola en castellà i que escrivissin com parlarien amb els pares, allò que sobretot fallava era l'ortografia.

Però l'escola en català i els mitjans de comunicació, després de la Transició, no havien de servir per consolidar el català?

Sí, però no hi han ajudat. Per començar, com deia la periodista Patrícia Gabancho, el 90% dels mestres probablement no tenien el català com a llengua nativa, i el nivell general era baix. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va haver de dir que la situació s'havia de redreçar.

S'han focalitzat els esforços en l'escola i en els mitjans, en lloc de les famílies?

Bé, moltes famílies ja no tenen el català com a llengua de base i, fins i tot si la hi tenen, no gosen corregir les criatures. Més aviat sembla que siguin aquestes les que imposen el seu parlar incipient als grans.

Vostè, d'adolescent va anar als caputxins d'Igualada. És on pren consciència del que significa la llengua?

Consciència ´política', sí. Però, de la diversitat, ja me n'havia adonat abans. Quan tenia 11 anys vaig llegir la meva primera novel·la en català al seminari de Balaguer: Fabiola, del cardenal Wiseman, que encara recordo bé. Hi vaig aprendre algunes paraules noves i formes del llenguatge escrit. A casa no dèiem ´vell', ni ´alls' o ´treballar', per exemple, sinó veis, ais i trebaiar. Detalls com aquests i més van fer que la llengua m'interessés. Ara, als caputxins d'Igualada la consciència ja era més de fons i militant.

Tinc entès que va anar al seminari de Balaguer d'amagat.

No. Era impossible que la mare no ho sabés, però sí que em vaig moure jo. A la Pobla de Lillet, com que a casa no em podien mantenir, passava de Sant Josep a Tots Sants fent de vaquer, tot sol, i tot sol no volia estar-hi, sinó que volia anar a estudi, com en dèiem, i no perquè fos gaire aplicat, que feia moltes campanes. Per sort, volia ésser missioner i no vaig parar fins a entrar al seminari. Un dia, a un dels frares de Berga que passaven a captar per les cases, li vaig demanar què havia de fer per ésser com ell, i em va dir que els enviés una carta, que devia anar de Berga a Balaguer. I em van acceptar. És llavors que la mare ho va saber, però, tot i la sorpresa, li va anar bé.

Al final dels estudis eclesiàstics el van enviar a la universitat de Lovaina, a la regió belga de Flandes, i no a la de Barcelona, perquè no volia parlar castellà?

De fet, era Roma, no Barcelona, la destinació habitual per perfeccionar els estudis eclesiàstics. Els estudis ordinaris, els vaig acabar a la Facultat de Teologia de Barcelona, on per dues monges es feien les classes en castellà, amb l'assentiment tàcit dels estudiants. Però jo no m'hi conformava i sempre que podia feia les preguntes en català perquè canviessin de llengua.

A Lovaina va trobar l'amor, oi?

No, no vaig pas plegar de frare per amor, sinó per no poder creure. Quan vaig anar a Lovaina a fer Filosofia, ja tenia dubtes de teologia, i quan vaig descobrir l'anàlisi del llenguatge, dubtes i dificultats es van generalitzar i magnificar fins al punt que l'edifici teològic se'm va ensorrar, i vaig haver de deixar els caputxins. El mal és que això volia dir estar tot sol i no volia estar-hi: ja hi havia estat massa fent de vaquer. D'aquí va venir, en part, que em casés. Però va ésser un greu error. No és l'amor que em va fer plegar, sinó haver perdut la teologia.

En tot cas, torna a Catalunya separat i fa de traductor.

Què més podia fer? Les primeres feines que vaig trobar van ésser de corrector i de traductor, insegures i molt mal pagades. De passar gana, eh! Finalment, quan va sortir el diari Avui, hi vaig entrar de corrector, però vaig continuar fent traduccions.

També va ser 15 anys a Televisió Espanyola, des del 1977, al cap de no gaire dels primers informatius diaris en català. Com ho va viure?

Quan m'ho van proposar vaig pensar que podia ésser més eficaç a la televisió que no pas al diari Avui, però quan vaig veure allò... És una de les poques vegades que he plorat. I aquell contracte laboral, un desastre! Però vaig haver de fer el cor fort i al final vaig aconseguir que em fessin cas. Quan els informatius van passar d'ésser locals a ésser més complets, amb informació internacional, la feina es va intensificar i van entrar més correctors. Corregíem la redacció de les notícies, escoltàvem l'emissió i comentàvem els errors, fonètics i generals, que calia millorar.

Se'n va anar?

Pràcticament em van fer fora. Cert que, en la meva feina, mirava d'introduir-hi un enfocament de país i una terminologia autocentrada en Catalunya com a entitat nacional. Però, quan Enric Sopena fou nomenat director dels informatius, això no fou tolerat. A aquest personatge tan advers, gent com jo li fèiem nosa. I això que ens constava que l'audiència apreciava l'esforç que fèiem per dignificar la llengua i fugir de l'hispanocentrisme, fins al punt que arrossegàvem TV3! Doncs em va arribar a dir que no era acceptable que TVE fos més catalana que no TV3!

I a partir de llavors, què va fer?

El periodista Vicent Partal, que s'ocupava de l'àmbit internacional dels informatius en català de TVE, també treballava a la revista El Temps. Gràcies a ell, hi vaig entrar el 1992. Hi vaig estar 10 anys, fins que en Partal i l'Assumpció Maresma, també periodista, que havien fundat el diari digital VilaWeb, em van proposar de treballar-hi.

Durant la seva trajectòria com a corrector ha pogut constatar un deteriorament de la llengua?

Al començament, sobretot a TVE, la feina consistia a esmenar ortografia i morfologia. Això, que en un diari tenia importància, a la televisió, no tanta. Però hi havia la part fonètica, i si al començament la gran majoria la tenia bona, amb els anys, i cada vegada més, es va anar deteriorant. Si ara força jovent que parla prou bé, fa la «l» a la castellana, al principi de treballar a TVE, això no era corrent. Així i tot, un dia que vaig advertir una periodista que vigilés les «l» em va contestar que no volia parlar com una pagesa. Li vaig replicar que volia que parlés com la reina d'Anglaterra, la pagesa més pagesa que hi devia haver. Ara, pertot on he treballat, per molt i molt que advertissis dels errors, sempre es repetien; en tot cas, s'esmenaven molt a poc a poc, cosa que em desesperava. Amb els anys he provat de no ésser tan dur, però no pas més tou.

Va acabar redactant el manual d'estil del diari digital Vilaweb. Com va ser l'experiència?

Ui! No hi he cregut mai en llibres d'estil. Hi vaig accedir, en un moment d'ànim molt baix, perquè em vaig sentir coaccionat. De fet, no l'he signat. Tampoc no és, cent per cent, el llibre d'estil que hauria fet, si hi hagués cregut.

Ara és jubilat i encara fa correccions, però principalment com s'entreté?

Estudiant llengua i antropologia lingüística, mogut per la curiositat de saber com és que parlem, que l'home parla. I de les teories sobre aquesta qüestió que corren, la que més em convenç és la que sosté, dit molt esquemàticament, que la llengua ens ha desenvolupat el cervell, no al revés.

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Sincerament, no ho sé.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

Entre 2.000 i 3.000 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

El Canigó, de Jacint Verdaguer

Una obra d'art.

L'Anunciació de Fra Angelico.

Déu existeix?

M'agradaria que existís.

En què és expert?

En res.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Albert Einstein.

Un mite eròtic.

La Poma de la Discòrdia, en referència amb la mitologia grega.

Acabi la frase. La vida és...

Cruel.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

És com és.

Tres ingredients d'un paradís.

Pau, salut i bons aliments.

Un lema per a la seva vida.

Som la llengua que parlem.