Al control policial de convivències el jove conductor diu a la periodista televisiva: «Com que fa poc que tinc el carnet no sabia quants podíem anar al cotxe». O es fa l'orni o no s'ha assabentat que la qüestió no és «quants», sinó «quins», i que la norma prohibeix compartir vehicle si no comparteixes domicili. Per l'edat del conductor i dels acompanyants sospito que es fa l'orni, i si passa, passa; al capdavall, hem sabut que la immensa majoria de multes covid no s'han cobrat. Però també em podria creure que no està al cas de res, perquè la comunicació de masses en la societat actual es caracteritza per una polifonia dissonant i un soroll insuportable que destorben la recepció dels missatges d'utilitat pública. Oimés quan les xarxes, on imperen els equivalents digitals de l'amic saberut, han desplaçat com a referència els mitjans de comunicació seriosos, aquells que s'hi fixen una mica abans de publicar les coses.
L'escudella s'embolica per la sobreabundància d'ingredients: per dir que només podem anar junts si ens empadronem junts no calen gaires pàgines de diari oficial. Ni complicar-nos la vida amb el certificat autoresponsable. Tant com els costa d'arribar a tothom, a més a més ho aprofiten malament. Es deuen pensar que la mera publicació dels decrets i la roda de premsa de rigor obraran tots els efectes. Doncs no. Per fer que un missatge arribi a tota la població en el termini d'un parell de dies cal expressar-lo amb una frase contundent i inequívoca, és a dir, amb una consigna, i repetir-la fins a l'avorriment per terra, mar i aire. D'aquest exercici se'n diu propaganda, i té mala fama perquè règims diabòlics l'han utilitzat amb finalitats perverses, però al servei de la informació necessària pot ser molt útil. Tot i que, ben mirat, els polítics que han de comunicar amb eficàcia són també responsables de les últimes campanyes de propaganda electoral, que amb la seva màgia poderosa van aconseguir deixar a casa més de la meitat de la població.
