23 de març de 2021
23.03.2021
Regió7

Banderes dels vostres besavis

22.03.2021 | 23:43
Banderes dels vostres besavis

Al cantant de Red Alert, banda de punk/oi! de Sunderland (Nord d'Angleterra) molt activa al llarg dels 80 i els 90, no li interessava la política però odiava els feixistes. Era un tema personal, deia l'Steve: el seu avi els havia combatut a la guerra.

L'evolució del feixisme i l'extrema dreta a l'Europa posterior a la Segona Guerra Mundial té, a grans trets, quatre fases. La primera és la de la nostàlgia. Els feixistes supervivents es reorganitzen per fer reviure la causa derrotada. És el cas del Moviment Social Italià o, anys més tard, Fuerza Nueva a Espanya. La segona fase és la d'una certa disfressa. S'eliminen les referències al feixisme original, es canvia l'uniforme per la corbata, es substitueix el boc expiatori, passant dels jueus als immigrats, i s'accepten, de grat o per força, les eleccions i la democràcia. El British National Party al Regne Unit, el primer Front Nacional a França, Die Republikaner a la RFA i, fins a cert punt, Plataforma per Catalunya, aquí més tard, en serien exemples. Pretenien capitalitzar el malestar a conseqüència de la crisi econòmica i l'atur però no se'n van acabar de sortir, sobretot perquè el record col·lectiu de la guerra i les seves causes era encara molt viu i n'hi havia prou amb assenyalar-los com a feixistes perquè el gruix de la societat no en volés saber res. I és que l'antifeixisme de la segona meitat del segle XX ha tingut en la memòria el seu millor aliat.

És aleshores quan apareix el postfeixisme, molt més eclèctic i difícil d'identificar, que s'apropia de la bandera de la democràcia, combina plantejaments liberals amb altres de clarament reaccionaris, adopta formes vehements i agressives, fa passar privilegiats per víctimes i pretén situar-se més enllà del debat ideològic clàssic per autoerigir-se com a representants de la «gent normal». La nova Lega de Salvini, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders o l'extint Ciutadans d'Albert Ribera, per entendre'ns.

Ara, però, resorgeix a molts llocs d'Europa un neofeixisme que ja no dissimula la seva simpatia pel feixisme clàssic. Per això Vox utilitza obertament llenguatge franquista i guerra-civilista («hemos pasado, frente popular...») i ja no amaga el passat neonazi o falangista de molts dels seus dirigents. Un discurs aparentment nostàlgic però que connecta –i aquesta és la novetat– amb gent molt jove que ja no ha sentit de primera mà les històries de la república i la guerra i per a qui els 40 anys de franquisme és aquella època llunyana en què els seus avis eren joves i, en conseqüència, feliços.

La divulgació històrica segueix sent una eina imprescindible en la prevenció del feixisme, però ja no és suficient. Cal presentar batalla, i això vol dir encarar-s'hi dialècticament (també al Parlament), i plantejar i construir alternatives a l'actual estat de coses que siguin agosarades i efectives, alhora que basades en la universalització dels tres ítems clàssics: llibertat, igualtat i fraternitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit