El millor del satèl·lit català que ahir va ser llançat a l'espai és el nom: Enxaneta. Fantàstic! El més petit de tots és el que puja més amunt. L'Enxaneta és un nanosatèl·lit, i això significa que és minúscul. Un nano és més petit que un micro, al seu torn inferior a un mini. El patufet català és de la mida d'una capsa de sabates , però avui en dia es pot entaforar un gavadal de tecnologia en un espai ben reduït: fixin-se en tot el que és capaç de fer qualsevol telèfon mòbil, i la major part del seu volum és pantalla i bateria. L'Enxaneta passarà dos cops al dia per damunt de Catalunya però cada passada només durarà uns minuts, durant els quals, això sí, farà coses importants. Ara com ara, la Generalitat és una potència aeroespacial intermitent; per ser continuada li caldrà un enfilall de satèl·lits en fila índia que es vagin rellevant. És la mena de sistema que construeix Elon Musk, ja saben, el fabricant de cotxes elèctrics amb una fortuna personal superior al PNB d'Hongria. Catalunya té el PNB de Catalunya i el Govern només n'administra una cinquena part, amb l'agreujant que quan obre l'aixeta la majoria d'euros ragen etiquetats: «metges», «mestres», «mossos», «mantinguts»... El cel és curull de satèl·lits i aviat hi caldran guàrdies de trànsit, però hem celebrat l'enlairament del nano amb la mateixa alegria que els veïns d'un poble celebren l'ascens de l'equip de futbol de tercera a segona divisió, ni que sigui segona B. Els envejosos de sempre s'han burlat del nostre entusiasme, però no s'adonen que el camí més llarg comença amb una petita passa (proverbi suat). Després de l'Enxaneta vindran l'aixecador i els dosos, un pom de dalt que farà patxoca. I seguidament, els altres pisos, les manilles, el folre i la pinya, i quan el castell estigui complet, Catalunya parlarà de tu a tu amb les potències aeroespacials. El futur del nostre país no es juga en el tauler ibèric, ni tan sols en l'europeu: el futur és planetari, i com va dir algú, si no ets a dalt vol dir que ets a baix.
