A qualsevol edat, les persones tenen autoestima quan se senten valuoses i capaces de fer front als reptes que els presenta la vida. És una percepció subjectiva, però, que no depèn de tenir la capacitat real, sinó de la imatge que té cadascú d'un mateix, fins al punt que una persona plenament competent per desenvolupar-se a la vida, si no se'n veu capaç, pot deixar d'assumir responsabilitats i d'enfrontar-se a nous reptes.
Per tenir autoestima en l'adolescència, per exemple, s'ha de poder ser autònom per prendre les pròpies decisions i tenir una xarxa social, formada per la família i les amistats, en la qual sentir-se valorat. Aquestes condicions també són indispensables en la resta d'etapes de la vida i, a més, per poder superar els possibles fracassos i mantenir la confiança, cal tenir una perspectiva positiva, conèixer i acceptar les limitacions individuals i no tenir expectatives impossibles.
Quan la gent envelleix, però, s'entra a formar part d'un grup social que està menystingut col·lectivament, ja que, pel sol fet de tenir una edat, se l'associa amb tot d'estereotips negatius. Ser vella o vell s'equipara socialment a patir malalties, deteriorament mental, inactivitat... Formar part d'aquest col·lectiu, doncs, no sols implica patir discriminació per ser gran (edatisme), sinó que també influeix negativament en l'autoestima individual.
Aquesta influència negativa fa que en la vellesa, malgrat que es mantinguin les capacitats físiques i mentals, les persones tinguin el perill d'anar perdent l'autoestima i d'arribar a l'extrem de sentir-se inútils i veure's incapaces de continuar amb les seves responsabilitats. Llavors poden deixar d'afrontar nous reptes, de prendre decisions i de mantenir relacions socials, renunciant a la seva autonomia. Les conseqüències d'aquesta actitud porten a l'anul·lació de la persona, la falta d'activitat física i mental i la pèrdua de la il·lusió de viure, amb les conseqüències negatives que això comporta sobre la seva salut.
L'actitud d'alguns/es fills/es que, a partir d'un amor mal entès, infantilitzen els pares grans, tractant-los com a homes i dones incapaces de prendre decisions, els perjudica greument. En començar la pandèmia, per exemple, molta gent gran deia: «Els meus fills no em deixen sortir de casa». Ho explicaven amb una barreja de resignació i orgull, sense ser conscients que acceptaven una pèrdua d'autonomia innecessària, considerant que la vulnerabilitat no depenia de l'edat sinó de l'existència d'altres malalties associades (comorbiditat).
Per mantenir l'autoestima, la capacitat d'afrontar reptes i de prendre decisions és imprescindible no deixar-se influir per l'edatisme, sentir l'orgull d'envellir i lluitar per mantenir l'autonomia que, com a totes les edats, permet als vells i a les velles sentir-se valuosos, útils, capaços i importants, condicions necessàries per mantenir-se actives i continuar una vida plena en la societat.
