Ja és ben curiós que en un món on tothom té clar que s'ha d'innovar, estar oberts als nous paradigmes sòcioeconòmics i culturals, tenint amplitud de mires, cercant sempre l'eficiència, el món dels estats, entesos com a estructures polítiques en què s'organitzen les diverses comunitats nacionals, sigui tant difícil poder-los, si escau, redefinir, canviar, eliminar i, conseqüentment, crear-ne de nous. En un context teòricament democràtic s'haurien d'establir els mecanismes adequats per generar un debat franc i clar entre les diverses possibilitats d'organització estatal que hi pot haver i que la ciutadania, degudament informada, pogués decidir. I que qualsevol canvi tingués possibilitat de fer marxa enrere, si cal, sense grans complicacions. No hauria de ser aquest tema un obstacle insalvable. Ja sabem que hi ha interessos inconfessables que viuen meravellosament bé de l'statu quo, però potser ja seria hora de començar a superar-los si volem que la humanitat evolucioni i deixi enrere actituds primàries que ja s'haurien d'haver superat.
En el nostre context, els catalans estem ben embarrancats intentant assolir un nou model estatal, ja que l'actual, a banda d'ineficient, és clarament lesiu per a la nostra identitat. Model que podria passar, teòricament, per estructures federals, confederals o, directament, independents. El problema està en què al davant hi ha un bloc monolític que ho impedeix, sense possibilitat d'anàlisi de les diverses possibilitats i de decisió democràtica d'aquestes.
Paral·lelament el suport a la independència o, en un sentit ampli, a la sobirania com a fórmula per escollir, va creixent. Potser massa a poc a poc, sí. Però creix amb claredat. I més ho faria si els nostres partits i representants, favorables a la secessió d'Espanya, no es dediquessin sistemàticament a tirar-se els plats pel cap intentant imposar la seva estratègia. Fa poc que el president Quim Torra s'ha despatxat a gust escrivint unes minimemòries del seu pas per la Generalitat, Les hores greus (Ed. Símbol) on explica, amb gran desencís, la manera com ha patit el funcionament de la real politik, revelant fins i tot discussions entre els seus propis consellers de govern. Hom es pot preguntar si ha trobat el moment adequat per fer-ho públic, però crec que la nostra societat hauria de ser prou madura per entomar la crítica, la dissidència o les diferents maneres de veure la realitat. Això no ens hauria de desviar del nostre objectiu.
El problema ve que nosaltres la independència la volem fer de manera pacífica i incruenta, tal com tocaria, creiem, al segle XXI. També -per què no dir-ho clarament?- perquè és menys arriscat per a la integritat física i econòmica de tots. Tot fa pensar, però, que tard o d'hora caldrà desobeir i plantar-nos de manera freda, analítica i eficient. I assumir que cauran garrotades. Ara bé, per això, cal fer abans una reflexió serena i desapassionada i establir les diverses estratègies existents que no han de ser necessàriament incompatibles entre elles. És el que intenten fer Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina, uns veterans de la política, de mirada llarga i transversal, al seu llibre Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres, editat per Saldonar. Segurament el que hi diuen no agradarà a tothom, però és bo contemplar tots els escenaris que han de conduir a l'alliberament aprofitant la primera finestra d'oportunitat que es pugui obrir.
