NIMBY és un acrònim anglès de l'expressió Not in my back yard (no al meu pati del darrere). Descriu la reacció de ciutadans que s'organitzen per enfrontar-se als canvis i projectes d'instal·lació en el seu entorn immediat d'infraestructures considerades com a perilloses o desagradables, ja sigui per causa de contrarietats personals o de perill real. L'acrònim prové de Nicholas Ridley, el secretari de Medi Ambient britànic durant el mandat de Margaret Thatcher, en descriure la reacció de la població contra un projecte de modernització dels ferrocarrils.
Si busqueu el terme a la Viquipèdia (no cal que ho feu, ja ho he fet jo), trobareu que defineix el concepte com «el fenomen que experimenta la gent que vol feina, però no vol fàbriques massa properes al seu domicili; vol conduir el cotxe, però no vol autopistes; vol telefonar tot arreu, però no vol cap antena al seu veïnat». I hi afegeix que és «el malson de molts polítics i planificadors, davant la dificultat de fer les coses combinant els interessos privats i l'interès públic» i que «en qualsevol cas, no sempre és fàcil diferenciar entre egoisme populista i objeccions justificades de qui ha de patir bona part dels danys, ni tampoc entre beneficis comuns i interessos privats de grans empreses en un projecte».
Durant les últimes setmanes, a la Catalunya Central han aparegut diferents col·lectius i plataformes que es podrien arribar a identificar amb el concepte NIMBY, en aquest cas associat a l'oposició o recel davant de projectes d'instal·lació de camps fotovoltaics i parcs eòlics. Insolidaris? La realitat és que parlem de municipis, zones i territoris els habitants dels quals tenen la sensació (legítima i, penso, fonamentada) que s'han convertit en el pati del darrere del país. Zones on ara hi volen plantar molins de vent (aerogeneradors) i plaques solars, i on fa un parell de dècades també hi plantejaven abocadors per donar sortida a les deixalles de l'àrea metropolitana, o per als purins que no troben camps on anar a parar. La sensació que tenen és que, com a àrea territorial àmplia, poc poblada, amb escassa activitat econòmica, sempre estan en el punt de mira per a allò que fa nosa on hi ha el gros de la població i, per tant, el gros de generadors (residus) o de demandants (energies i comunicacions). I rebatre-ho, vista l'experiència i els precedents, és difícil. Per això, el que cal és planificació, argumentació, equitat i justificació. No bolets que apareixen de manera sobtada i misteriosa.
