Sembla que el Procicat, aquest organisme una mica misteriós que ara mateix regeix les nostres vides, s'ha fet enrere de la prohibició, a causa de la covid-19, de deixar viatjar en un autocar persones pertanyents a diferents bombolles. I és que la contradicció era flagrant: la gent podia viatjar en tren, autobús o metro però no en un autocar. D'altra banda, continua vigent, crec, la prohibició d'anar en un mateix cotxe persones pertanyents a bombolles diferents: sembla ben bé una norma cridada al fracàs més absolut, ara que ja no hi ha confinament local o comarcal. Al fracàs o a la multiplicació de sancions que després s'arribaran a cobrar o no, perquè una cosa és multar i l'altra tramitar la denúncia amb totes les garanties legals, fins arribar al cobrament.
Són contradiccions inevitables que es deriven d'una voluntat tanmateix prou comprensible: es tracta de limitar al màxim les relacions estretes entre les persones, de manera que disminueixin els contagis. Per això es tanquen establiments i es limiten els horaris, encara que molta gent faci tot el possible per burlar-ho.
No sembla fàcil pertànyer a l'òrgan administratiu o polític que ha de prendre aquestes decisions. Tothom se't tira a sobre, ja que et consideren el culpable directe de l'estrangulament de l'economia. El simplisme fa que els perjudicats culpin el Procicat o el Govern del tancament dels seus negocis, quan és evident que l'únic culpable és la pandèmia, llevat, és clar, que fem com el Govern de la comunitat de Madrid i deixem que s'enfili el nombre d'ingressats als hospitals i finalment de morts. Per això no he entès mai alguns dels rètols que apareixen a l'entrada de certs establiments: «Tancat per culpa del govern».
Semblaria que una mesura lògica o intel·ligent no seria pas demanar l'obertura indiscriminada de locals en plena escalada de contagis, sinó reclamar de l'únic govern que en té la possibilitat, és a dir, el Govern de l'estat, les compensacions econòmiques necessàries. Així s'ha fet en la majoria de països europeus, mentre que a Espanya les ajudes del Govern, més enllà de si estan o no ben gestionades, es troben a la cua de tot el continent. Però com que les ajudes no arriben i la desesperació s'escampa raonablement entre moltes famílies i negocis, al final s'opta per «exigir» (tot s'exigeix, avui) l'aixecament de les restriccions.
Sincerament, trobo que no resulta fàcil haver de dictaminar aquestes prohibicions que escanyen l'economia. Alhora, em sembla comprensible que l'establiment de qualsevol mesura obri unes contradiccions que als ciutadans, que les analitzem amb lupa, ens semblen senzillament absurdes. Per què em fan tancar a mi i no en aquest altre? Per què aquest límit horari? Per què aquest confinament? Doncs perquè, més enllà de les contradiccions, si no limitem els contactes interpersonals, la dalla de la covid continua escampant el rastre de la mort. Així de clar.
