De fa molts anys, una part dels governants catalans i, amb ells, una part de la societat, s'ha acostumat a viure del victimisme. Tenen una visió de l'Estat com si es tractés d'una bruixa maligna, encarregada de buscar, trobar i, si no, inventar-se tota mena de paranys i accions contra la bona societat catalana, incapaç de fer res dolent. Si de cas, alguns pecats venials, de poca importància, que Madrid s'encarrega d'engreixar i penalitzar.
Si això ha estat habitual en molts llargs períodes de la nostra història, s'ha incrementat exponencialment durant els anys del procés. Qualsevol actuació portada als tribunals s'entenia com una maniobra indigna que buscava perjudicar algun personatge català, algun partit, algun club, alguna entitat. No retrocediré segles enrere, per no fer llarg el serial, amb uns quants exemples de la història recent n'hi ha prou per entendre la situació actual.
De maniobra indigna va titllar Jordi Pujol la investigació sobre les seves actuacions a Banca Catalana, organitzant un moviment que buscava tapar qualsevol petició de responsabilitats. Després va continuar amb altres acusacions, quan algun tribunal s'atrevia a investigar causes d'algú de la família.
Si em permeteu fer salts cap endavant i enrere, la mateixa acusació fa Laura Borràs respecte a les investigacions per haver concedit 260.000 euros a un amic seu, trossejant l'import en 18 contractes directes, quan era presidenta de l'Institut de les Lletres Catalanes. L'acusació que fa als tribunals espanyols és tan contundent com sorprenent: em tenen mania.
Deu ser cosa també de mania el cas recent conegut per Barçagate, a l'entorn de l'expresident blaugrana i part de la seva junta directiva.
Per descomptat que, en tot l'enrenou del procés, apareixen dotzenes d'acusacions contra l'actuació dels tribunals, sospitant que hi ha una mà, o diverses mans que premen botons per activar causes en funció dels interessos del Govern de torn.
Els més fidels, o els més fanatitzats, mai veuen res d'estrany en el fet que el 6 i 7 de setembre del 2017 els líders del procés trenquessin el Reglament del Parlament, vulneressin l'Estatut i la Constitució. Per a ells són coses menors, que, al final, tampoc van sortir bé, de manera que millor oblidar-ho sense cap mena de retiment de comptes.
I el mateix han de dir de les il·legalitats comeses pels representants independentistes a la mesa del Parlament, o dels qui organitzaren una consulta il·legal. Tot es feia en interès del poble català, i tot el que es fa pel bé de la pàtria, no pot ser ni il·legal ni delictiu. I, si no ho és, per què carai s'hi ha de ficar la Justícia?
Derivat dels casos anteriors i de molts altres que per raó d'espai no es poden detallar, hi ha la convicció en el món independentista que «ens tenen mania», i per això ens busquen les pessigolles i ens condemnen injustament. Som innocents idealistes, que si alguna cosa mal feta hem fet, és per millorar les condicions del nostre poble. En qualsevol altre indret del món això tindria recompensa i no càstig. Quan es viu en una altra dimensió, la veritat és la primera víctima.
