Joan Josep Nuet i Pujals s'ha assegut aquesta setmana al banc dels acusats del Tribunal Suprem per haver contribuït, com a membre de la mesa del Parlament de Catalunya, a donar tràmit a les lleis de desconnexió, el setembre del 2017. En aquells moments no era diputat de cap partit independentista, sinó de Catalunya Sí que es Pot, aliança de postcomunistes com ell i podemites. De fet, en el debat de les lleis del referèndum i fundacional de la república, el seu grup, per boca de Joan Coscubiela, va ser molt crític amb el rumb que imposava la majoria. Però Nuet va aplicar la idea que al Parlament s'ha de poder parlar de tot, i si de cas ja vindrà el Tribunal Constitucional a anul·lar les resolucions que no li encaixin. Curiosament, al principi la justícia el va deixar fora de les actuacions i només va anar pels membres independentistes de la mesa; va ser ell qui va dir: ep, que jo també!
Comunista d'arrel, Nuet ha anat a parar a al grup d'Esquerra Republicana al Congrés. Per què? Doncs per la mateixa raó que han acabat en aquest partit una colla d'antics dirigents i personalitats socialistes -i algun, com Toni Comín, ha continuat viatge fins el puigdemontisme-: perquè els ha fallat l'Estat. No eren nacionalistes, no creien que la independència fos la millor solució per la Catalunya del segle XXI, sinó que apostaven per un federalisme de sobiranies compartides, ben diferent a la descentralització administrativa amb el fre de ma posat a la que es dona aquest nom. Nuet, jutjat a Madrid per haver permès que el Parlament discutís i votés el que li semblava, és un exemple clar de la manera com els aparells de l'Estat espanyol fan bona la antiga idea que hi ha més separadors que separatistes. Certament que els separadors han aconseguit que el nombre de separatistes no pari de créixer, però la demografia espanyola continua sent superior. De totes maneres, a la vista de com els partits per la república gestionen la majoria obtinguda a les eleccions, Madrid té poc a témer.
