Morir una mica sembla una expressió estranya, contradictòria, difícil d'entendre... però parlem d'algú que va fer d'allò impossible, sorprenent, i fora de l'abast d'un mortal qualsevol, la seva forma d'expressar-se, i no només això, sinó que aquesta manera de dir coses es va convertir en un referent per a més de dues generacions.
En Picanyol, entre altres formes, s'expressava i ens explicava realitats a través de la màgia, dels trucs, dels jocs de mans d'un personatge de còmic genial: Ot el Bruixot
En aquest meravellós personatge, que veu la llum a través de les pàgines de Cavall Fort, veiem el seu autor, veiem un caràcter, veiem una personalitat... pocs autors són capaços de crear un personatge que captivi tant infants com gent de 100 anys, i, és clar, totes les franges d'edat que hi ha entremig.
I és així perquè cada aparició del Bruixot es pot interpretar i entendre d'una manera diferent en funció de l'edat del «lector», i poso «lector» entre cometes perquè Ot el Bruixot no va dir mai ni una sola paraula.
Vaig tenir el gran honor de conèixer en Picanyol personalment arran d'un acudit que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, ara deu fer uns 3 anys, l'autor d'un dels meus herois de la infància, l'adolescència i la «maduresa», fins al punt que és responsable involuntari del nom d'un dels meus fills.
Vaig conèixer la persona de darrere Ot el Bruixot, però conversant amb ell, prenent un cafè a la plaça de l'Ajuntament del seu Moià natal, vaig descobrir, amb emoció, que estava coneixent, també, Ot el Bruixot.
La setmana passada, en Picanyol ens va deixar una mica, perquè obrint les pàgines del Cavall Fort el veureu fent tot tipus de prodigis.
Descansa en pau, mestre.
