La plaça de Sant Pere, el centre de la festa patumaire, s'ha colat de reüll, a través d'una finestra, en un reguitzell de piulades referides al lloguer d'un habitatge reformat i posat al mercat immobiliari. D'un fet tan anodí com aquest, els protagonistes d'aquesta cadena de missatges han estat capaços de generar gran atenció, la meva inclosa. I, de passada, mostrar les pautes per fer una radiografia acurada sobre alguns dels fonaments ideològics aplicats a la vida privada d'uns quants. Coneguda és la Berga que, com altres, és lloc d'esquerra extrema (quant a idearis d'una colla) i on ingressar un sou misèrrim és una divisa d'identificació en certs grups. O al revés: tenir uns bons ingressos pot ser una ofensa, una vergonya, una sospita i bastant presumptuós. El fet combina amb l'oferta del portal on s'anuncien cent metres quadrats, tres habitacions i dos banys per 800 euros al mes. I aquí arriba l'escàndol, confirmat per bastants, sobre els caríssims preus per trobar un lloc per viure respecte dels seus ingressos. El valor i el preu sempre han estat conceptes de difícil graduació, sobretot dependent de qui és l'observant i, per descomptat, dels diners a la butxaca.

A les queixes les acompanyen laments respecte de l'impossibilitat de trobar un sostre. Segueixen les culpabilitzacions d'especulació als propietaris dels pisos. Aquests es divideixen en tres grups: persones «normals», potser receptors d'una herència, els diabòlics bancs i els de propietat municipal. Si anem pels primers, deixem els segons per inútils i els tercers quasi (per aquest assumpte en concret), ens trobarem que els cercadors de pisos els voldrien poder llogar per cap preu i contribuir a aquest esquema de pocs ingressos ergo habitatges regalats. Sense tenir en compte que les reformes costen diners, despeses de tota mena, hi ha paperassa i a vegades inquilins tòxics. Ni els que en tenen se'ls volen gastar amb una inversió que acabarà sent una despesa. Balancejant entre pisos decrèpits dels que ningú en té cura i els immobles ocupats, apareixen propostes com la que suporta aquesta peça i la resposta és la crítica per un pretès abús.

De moment som en un estat (i em sembla que per temps) el qual té un lligall anomenat Constitució espanyola que porta dissidents a la presó i també consagra el dret universal a un habitatge. Els ponents constitucionals es van oblidar de dir qui l'havia de pagar. La manca de pisos en condicions fa que els disponibles tinguin preus per sobre de les possibilitats de tots els que han sublimat l'honor de cobrar sous minsos o bé ho consideren inevitable. Els béns costen diners, guanyar-se bé la vida és possible, sobretot si se n'està convençut i s'intenta. I aconseguir-ho és bo per a un mateix i per a tota la societat.

Algun dia, la legió d'ateus frustrats per la fatalitat divina hauran de fer una reflexió a partir de posar el seu talent i la constància al servei d'aquest objectiu. Combinar-los amb ganes i energia funciona. Pràcticament sempre.