Algú hauria d'explicar per què els partits independentistes no es posen d'acord en les qüestions que els uneixen, mentre que els partits constitucionalistes actuen sense fissures a l'hora de defensar l'statu quo. Del PSOE cap a la dreta, no dubten; saben que quan es tracta de defensar la unitat d'Espanya han de tancar files, empassant-se tots els gripaus, fent veure que no s'adonen dels insults que s'han intercanviat. Ras i curt, actuen com una família, que entre ells es poden criticar, però no toleren que algú ho faci des de fora.
En canvi, els partits independentistes no es posen d'acord en gairebé res. Tots volen la independència, però cadascú té el seu propi full de ruta i vol un país diferent al dels altres. Es barallen per la policia, pels mitjans de comunicació públics, per qui gestiona la publicitat de la Generalitat, per qui es farà càrrec de les finances del govern, per qui ostentarà la representació exterior, etc. I és que l'única cosa que els uneix és que tots volen la independència, però, quina?
El president Tarradellas, quan va tornar de l'exili, va negociar amb l'Estat algunes coses que en aquells moments semblaven impossibles d'aconseguir. En primer lloc, es va assegurar la restauració de la Generalitat abans de l'aprovació de la Constitució. Per tant, va aconseguir el reconeixement d'una institució republicana anul·lada pel franquisme, però que s'havia mantingut a l'exili. Va ser com dir que l'Estat monàrquic reconeixia la continuïtat legal de la Generalitat, més enllà de les institucions que es creessin durant la transició política. Imaginem com de difícil devia ser aquest reconeixement, si després, mentre es negociava la Constitució, el famós article 8è, el de la unitat d'Espanya i el paper de les forces armades, va ser tutelat pels generals que estaven a l'habitació contigua d'on es discutia l'esborrany del text constitucional. I, en segon lloc, quan ja era president de la Generalitat restaurada, Tarradellas va constituir un govern de concentració nacional, en el qual hi convivia tot l'espectre polític, des la UCD, d'Adolfo Suárez, fins al PSUC, d'Antoni Gutiérrez Díaz.
Tarradellas va voler que la Generalitat fos l'Estat a Catalunya i, amb quatre canyes, va muntar una barraqueta, que si no ho era, ho semblava. Amb quatre Mossos d'Esquadra, que s'havien d'afanyar per anar als llocs per fer la guàrdia d'honor al president, perquè semblés que eren més, i amb tots els consellers vestits amb corbata, aquella Generalitat desnerida imposava i il·lusionava, tot i que els militars escalfessin l'ambient des de les casernes.
Els darrers anys, hem viscut el menyspreu d'algunes forces polítiques espanyoles que discutien a Catalunya allò que acceptaven per altres comunitats autònomes i els polítics d'aquí, més que sentit d'Estat, han tingut ínfules revolucionaries i han buscat la drecera per obtenir la independència. El problema va ser que aquelles estructures d'Estat que s'havien de preparar no estaven a punt i que el reconeixement internacional era inexistent, sobretot perquè, si un país vol que el reconeguin, primer ha de dir, sense embuts, que vol ser sobirà i independent.
Enmig de la voràgine dels darrers anys, hem presenciat i presenciem la divisió dels partits independentistes. Des de llançar un president a la paperera de la història, passant per acusar-ne de traïdor a un altre que volia convocar eleccions per aturar el 155, fins a ridiculitzar el darrer president, perquè per a alguns era un simple vicari, hem tingut de tot. Mentrestant, l'Estat i els seus poders van inhabilitar diversos candidats a president i al darrer president, van tancar a la presó mig govern de la Generalitat i van provocar que una altra part se n'anés a l'exili.
I, tot i així, els partits independentistes continuen discutint si el gat ha de ser blanc o negre i es barallen, sense adonar-se que des de l'altre cantó no tenen cap pressa. Si Tarradellas aixequés el cap, tindria un cobriment.
