Pere Aragonès va acudir ahir al Parlament avalat només per un acord amb la CUP. És un document de setze folis atapeïts que conté molts versicles vaporosos de l'estil cupaire però que també concreta molts detalls en temes com la renda bàsica, l'emergència habitacional o el rescat social. Tanmateix, en setze folis ben espessos no hi ha ni un sol esment al català. Cap. Programa per a la llengua catalana: zero. Deuen considerar que no és prou important.

En el discurs pronunciat mentre molts diputats miraven el mòbil, Aragonès esmenta el català en tres ocasions. Li dedica unes cinquanta paraules de les 15.000 que va pronunciar en una hora i mitja. El tema interessa poc. Però una de les paraules que tria podria ser suficient per justificar tota una política. Diu que el català «ha de recuperar el paper central com a llengua de trobada i de progrés social». Diu «recuperar». Efectivament, l'ha de recuperar perquè, on viuen la majoria dels catalans, l'ha perdut. I això, per a un independentista, hauria de ser una alarma vermella estrepitosa, eixordadora, mobilitzadora de totes les energies disponibles. Lamentablement, el discurs gira full tèbiament sense suggerir res de tot això.

L'ús del català està sent sotmès a un tsunami espanyolitzador com no s'havia vist mai. Ni tan sols durant la repressió franquista. La minorització ho abasta tot, des de la nova demografia fins a l'immens oceà del consum digital; des de la llengua que es parla als instituts fins a la que es parla al Parlament. La davallada que s'havia aconseguit aplanar durant els anys noranta torna a estar en caiguda lliure. Que només un terç de la població del país (el 19% dels joves a Barcelona) el parli de forma habitual descriu una situació crítica. Revertir-la exigiria aconseguir canvis legislatius a Madrid i articular a Catalunya un pla d'inversió potent per redreçar una immersió lingüística molt deficient, impulsar la producció àudiovisual en tots els suports, oferir incentius als nouvinguts per aprendre la llengua i intentar retornar a la cultura catalana el prestigi que ha anat perdent. Amb un estat propi ja seria molt difícil; amb un en contra, serà heroic. Però encara es pot.

Algú va dir que perseguint l'estat podem perdre la nació. No hi haurà ni una cosa ni l'altra si donem el català per guanyat, o per perdut, o si l'encomanem a una república providencial que ja ho resoldrà tot, o si s'imposa l'esnobisme d'una certa esquerra que troba que la llengua és una dèria de vells nacionalistes superats per la republicanitat sexi. Cal actuar ja. Si no es fa ara que hi ha governs indepes, quan se suposa que s'ha de fer?