El tema bàsic de la política catalana en aquest moment continua sent que cal investir el nou president de la Generalitat i nomenar el nou Govern del país. La qüestió és urgent. Catalunya necessita una administració sòlida i estable que afronti d'immediat els problemes que s'han de resoldre prioritàriament: la situació sanitària i la crisi econòmica i social. I que de seguida també enfoqui el camí cap a la independència, que és un dels mandats clars de les eleccions del 14 de febrer. Hi haurà, doncs, un acord suficient que faci possible un govern positiu i eficaç? No hi ha cap altra possibilitat: Junts, ERC i la CUP estan obligats a entendre's. El país requereix un consens que demostri que només és governable per mitjà d'un acord entre tots tres. Per tant, cadascú haurà de sacrificar algun dels seus plantejaments en benefici del conjunt. Haurà d'oblidar alguna línia del seu programa per acceptar-ne dels altres. Però cap no pot renunciar al consens perquè això voldria dir regalar el Govern de la Generalitat als contraris a la independència. Hi ha d'haver, doncs, i hi serà, una entesa suficient entre ERC, Junts i la CUP, com més aviat millor. Si no és a la primera sessió d'investidura de divendres, s'hi arribarà més tard. Però l'acord hi serà.

Aquest acord, a més, tindrà la virtut d'arribar en un moment especialment crispat de la política estatal i mentre diversos organismes internacionals pressionen per tal que es facin reformes. Tant la Comissaria de Drets Humans del Consell d'Europa com la Comissió de Venècia (que és un grup d'experts en dret constitucional) han expressat aquesta mateixa setmana al Govern espanyol la seva inquietud per les condemnes d'artistes i les limitacions judicials que han estat imposades a la llibertat d'expressió i per la no derogació de la Llei Mordassa. En una setmana en què el Congrés de Diputats també ha rebutjat una proposició de llei de la CUP per derogar el delicte de sedició, amb el vot conjunt de PP, Cs, Vox i PSOE. Com pot ser que el PSOE, que segons Pedro Sán-chez presideix «el Govern més progressista de la història», voti una vegada més amb la dreta i l'extrema dreta per limitar les llibertats dels ciutadans? Només s'explica perquè el PSOE ja no és realment ni un partit socialista ni d'esquerres, sinó un dels suports bàsics del règim del 78.

Des d'aquesta perspectiva s'entén que el PSOE fos un dels signants del 155. I que aquesta mateixa setmana la ministra portaveu María Jesús Montero ja hagi advertit el nou Govern català -encara no nomenat- que no pot generar «expectatives impossibles, que no tinguin cabuda a la constitució espanyola». Evidentment, l'acord entre CUP, ERC i Junts en crearà d'expectatives d'aquest tipus i serà una altra mala notícia per al PSOE. Una notícia que, pel que sembla a primera hora de divendres, segurament arribarà més tard del que caldria, però que arribarà. I el PSOE i tot l'establishment polític espanyol tornaran a constatar que no se'n surten i que altre cop no han pogut doblegar la voluntat d'autodeterminació de la majoria de catalans.