Deia George Steiner que Europa s'havia construït entorn de les cafeteries. La importància del cafè com a vehicle de transmissió d'idees ha produït al llarg de la història revolucions, cops d'estat, obres imprescindibles per entendre temps passats i personatges tan singulars com necessaris a la nostra biblioteca. Perquè si hi ha una ciutat en el món que hagi elevat el culte del cafè al fetitxisme de l'art és París.

Solíem trobar-nos al Cafè le Reflet. No tenia res de particular, excepte una decoració basada en pel·lícules de ciència-ficció dels 80. La rue Champollion és el carrer dels cinemes independents: petit i sense gairebé trànsit, excepte els cinèfils que esperaven cua per veure l'última d'Almodóvar o un cicle de cinema croat. Llavors, jo estudiava a l'ENS de la rue d'Ulm i preparava el meu ingrés a la Sorbona. Le Reflet ens proporcionava un refugi òptim. Compartíem lectures, criticàvem professors amb afany, descobríem una música que dècades abans havia captivat els nostres pares. La cultura era una tassa sòlida beguda a xarrups amb passió. Érem joves i havíem vingut a París tal com Cortázar havia escrit el seu Sambori.

Però la vida és molt més com el Martín Romaña de Bryce Echenique. Els meus col·legues eren brasilers, mexicans, argentins, libanesos, tunisians, italians i alemanys. El somni de Steiner reunit en una taula i fent torns per jugar als escacs. En aquells dies somiàvem afiliar-nos al Partit Comunista i fer la revolució mundial que alliberés els pobles oprimits. I els parlo de fa deu anys. Un Maig del 68 amb transferències bancàries mensuals.

L'estupidesa em va treure Martín Romaña. Sí, el personatge de l'escriptor peruà que va arribar a París els anys seixanta per ser un bon comunista i que va descobrir que era l'únic militant que no gastava mocassins. Enyorava ser pobre en francs i no en sols peruans. Però tots els meus amics i jo no érem pobres. Tot el contrari. Pertanyíem a una generació que va poder costejar-se uns estudis a l'estranger, viure en els millors barris de París i menjar ostres els diumenges. Ostres pagades amb euros. Ni sols ni francs. I que compràvem setmanalment en el Mercat de Saint-Germain en sortir del club d'enologia de la Facultat. Visca la revolució.

Desxifrar Barthes

Aquell món era meravellós. Després de les partides d'escacs, caminàvem per la rue donis Écoles i deixàvem a un costat la façana de la Sorbona. En un d'aquests passos de zebra van atropellar Barthes, els assajos de la qual, trenta anys després, intentàvem desxifrar, tan moderns que ens sentíem.

Pujàvem per la Montagne de Sainte-Geneviève fins a la Plau Laure. Allí ens preníem la primera cervesa del dia. Volíem emular Francois Villon i les seves tremendes borratxeres de cap al segle XV, escrivint els seus testaments on deixava tot París a les seves putes tan volgudes. Jo ja vaig començar a sospitar que Villon era el millor escriptor en llengua francesa que llegiria, amb perdó i distància de Camus.

Abans de fer-se fosc, continuàvem la nostra peregrinació a la Rue Mouffetard, un dels carrers més animats de París, tan ple de gent a tota hora que mai ha conegut el silenci.

Era l'hàbitat natural de l'estudiant. Ens coneixíem tots i en un bar de la Plau de la Contrescarpe el cambrer ja ens feia una reverència, com a clients habituals. Allí tornàvem a escometre converses greus que finalitzaven en l'apartament d'un desconegut de sostres alts i gran quantitat de vi.

La ciutat semblava feta a la nostra mida. La recorríem amb ànsies. A l'altre costat del bulevard Saint-Michel, les cafeteries tenien un punt de més maduració. La clientela era menys escandalosa i s'havia d'anar més ben vestit. A la Rue Bonaparte ens refugiàvem en una timba subterrània on tocaven música en directe. A la Rue du Seine sopàvem formatges de tota varietat i classes, amb ampolles de vi obertes només que el cambrer ens veia de lluny. A uns metres, Picasso va pintar el Guernica durant la invasió nazi, un acte heroic que nosaltres homenatjàvem en el bulevard des Agustins, abans de baixar al quai del Sena i rematar la nit mirant de prop Notre-Dame.

Aquells dies els conjugàvem amb biblioteques i classes tedioses en un idioma que es resistia.

Vivíem en una d'aquestes novel·les que un llegeix en la seva joventut amb passió i que té por, amb el pas dels anys, de tornar a consultar davant la por a la decepció. Així escric sobre París. Es va oblidant el nom de les cafeteries. La noia rossa que sempre m'oferia un got d'aigua al costat del cafè a Le Reflet també es va esborrant de la meva memòria. Al final queda un rumor confús.

Els meus amics de llavors explorant mapes de la ciutat, ara deserta. La revolució dels seus carrers. I Vila-Matas tenia raó: París no s'acaba mai. Però la joventut sí.

I la meva la vaig passar recorrent la ciutat amb uns mocassins preciosament cars, però amb ampolles de vi de dos euros. I sense escriure com Hemingway.