El president de Múrcia, Fernando López Miras, anomena «enemics dels murcians» els dirigents de l'oposició, que al seu torn l'acusen a ell de corrupte, i als trànsfugues, de «xoriços». La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, frivolitza -i polaritza- fins a la nàusea amb el seu lema electoral de «comunisme o llibertat». Pablo Iglesias descendeix del cel del Govern al fang de la campanya per erigir-se en la versió postmoderna del No passaran. A Catalunya, els ultres de l'independentisme -hi ha molts independentistes que, afortunadament, no ho són- segueixen repartint carnets de patriotes o traïdors segons els bufi el vent. Podria seguir amb la llista, però no val la pena. Una pulsió caïnita s'ha apoderat de la política sense que ningú sembli adonar-se que aquest camí ens porta al precipici. Tota la política? No! Com el poblet gal d'Astèrix, alguns projectes resisteixen per millorar la vida dels ciutadans, no per complicar-la ni encabritar-la. Espanya ja és el cinquè país del món que regula l'eutanàsia amb una llei a la qual podran acollir-se persones que pateixen una malaltia greu i crònica o incurable que els provoqui «un sofriment físic o psíquic constant i intolerable».

La llei arriba molt tard, víctima de la pressió nacionalcatolicista que va començar fa quinze anys amb l'atroç campanya d'infàmies i assetjament contra el doctor Montes i altres metges de l'hospital Severo Ochoa, de Leganés. I després, quan ja semblava encarrilada, per l'aquelarre polític de l'últim lustre. Però, finalment, ha arribat, i és una conquesta indiscutible. L'Espanya de la brega, pionera en drets.

Per cert, ara que ja podrem morir-nos sense patiments innecessaris, potser el pròxim seria orquestrar un pla que protegeixi la salut mental dels espanyols perquè puguin acudir al metge, com li va suggerir a veus l'altre dia a Iñigo Errejón un diputat del PP, el nom del qual no vull recordar. Està vist que la gosadia de la ignorància és insuperable. I és un altre senyal d'alarma de fins on arriba la degradació. Un més.