El Dia Mundial del Teatre, celebrat ahir, ha tornat a passar sense gaire pena ni glòria. En el seu pregó institucional, assignat enguany a l'actriu anglesa Helen Mirren, aquesta es limita a lamentar-se per la inseguretat econòmica derivada de la pandèmia, desitja que les dificultats ens facin més forts i augura que el teatre perviurà mentre la humanitat habiti el planeta, cosa que també es podria dir dels cafès, els refugis d'animals abandonats i els cinemes. De fet, Helen Mirren ha treballat molt més davant les càmeres que damunt els escenaris. Si avui és coneguda i reconeguda és més gràcies al seu paper d'Elisabet II a la pel·lícula Queen que no pas com a actriu protagonista de la representació teatral de Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. En la tradició teatral del nostre país, el teatre sempre ha constituït un fenomen de masses, fins que va arribar el cinema, i uns anys després, la televisió i el home cinema. Són comptades les sales de teatre i cinema que han sobreviscut a tota una carrera d'obstacles que encara no ha acabat. Amb tot, malgrat les actuacions suspeses i els projectes estroncats, les sales continuen programant -encara que sigui sota mínims i amb aforaments reduïts-, les companyies experimenten amb nous formats d'assaig i exhibició, els dramaturgs han trobat en el desori actual una nova font d'inspiració i els grups de teatre amateurs -cap a un centenar, a la Catalunya Central- ja preparen noves estrenes. Tant de bo que ben aviat les màscares dels actors rellevin les mascaretes dels espectadors. Quan tot això haurà passat (pandèmia i formació de Govern), serà el moment d'alliberar el teatre de l'acaparador intrusisme dels polítics (pèssims també com a actors) i retornar-lo als autèntics artífexs de l'art de la comèdia, abans que el drama acabi en tragèdia.
